Quan els mals venen de Singapur…

Perquè per a Lim, el director esportiu, l’entrenador, i la secretaría tècnica han estat sempre ell i el seu entorn més pròxim. És indubtable que l’entitat de la ratapenada està dirigida per amateurs.


Cal reconèixer que els xics de Meriton sempre se les apanyen per a sorprendre'ns. Mai vaig creure que després de l'espantall — la major falta de respecte que ha patit esta institució? — de Gary Neville ningú s'atreviria a incidir en l'error d'allotjar a altra babypromesa en la banqueta sense més mèrit que tindre bona labia. I màxim amb les circumstàncies que embolicaven a la plantilla, un grup freturós de referents, de gent que està per ensenyar, sense actitud competitiva, i mancats de lideratge, tant intern com extern. La situació demanava a crits un entrenador que vinguera a aportar un plus i a posar al servei del València experiència, coneixements i treball.

Però mira, amb la complicitat de gran part d'un entorn embolicat en una orgia d'odes, exaltacions i exageracions pròpies d'una premsa controlada per un règim totalitari, van renovar a un Ayestarán que tot el món veia que no era la classe d'entrenador que es necessitava. Que després d'una era d'experiments sense fi, apostes sense sentit, i barbaritats vàries era el moment de provar altra cosa. No feia falta ser molt llest per a saber com acabaria l'aventura. I ací estem.

I mentre continuen les coses tal com estan, ací seguirem estant. Perquè quin sentit té destituir a Pako si la manera i les formes de fer, de gestionar i entendre el club, segueixen sent les mateixes? Fa falta un canvi, però no només a la banqueta.

En este espai que em va deixar Diario de Mestalla sempre vaig ser molt dur amb Meriton, abans i després d'arribar. I també amb qui ho va portar. Mai em va convèncer un senyor que aterrava amb fons d'inversió, representant, i jugadors baix l'aixella. A això se li diu arribar a un lloc avisant amb antelació. En eixe aspecte mai va enganyar a ningú. Ni en altres tampoc.

Per això el València està com està, perquè viu baix una propietat que fins al moment mai va creure que les estructures clàssiques que defineixen a una gran entitat futbolística siguen rellevants en el seu projecte. Per això mai va haver Director Esportiu, i el quan ho va haver fou una titella d'acció reduïda, més preocupat a fer callar veus i posar la cara. Per això mai va haver un entrenador d'experiencia contrastada, i la secretaría tècnica segueix funcionant amb llums d'oli i pergamins. Per això es fitxa i es ven en soparots ibicencs passant de tot i de tots i es té la inconmensurable gansoneria de posar a un comentarista de televisió a dirigir un club de talla.

Perquè per a Lim, el director esportiu, l'entrenador, i la secretaría tècnica han estat sempre ell i el seu entorn més pròxim. És indubtable que l'entitat de la ratapenada està dirigida per amateurs. Per gent que no entén la indústria del futbol ni les seues complexitats, que no sap dels seus codis ni les seues regles. LayHoon és una encantadora senyora que tot just passa 10 dies al mes a València, per a ella, l'entitat és altra ratlla més en la seua llista de tasques. Amb menys de dos setmanes al mes sobre el terreny no es pot pretendre dirigir un club d'esta envergadura i problemes i pretendre que tot funcione d'allò més bé.

Encara que ho pretenguem arreglar tot amb fitxatges — estem obsessionats amb fitxar — eixa mai va ser la solució. El València ha comprat a 65 futbolistes en els últims sis anys (l'Atlètic, per posar un barem, no arriba a 35) i ha venut a quasi 80. Això són tres plantilles de 21 jugadors en fitxatges en sis temporades. Es canvia la plantilla en un 90% cada 15 mesos i seguim reproduint els mateixos errors, els mateixos mals, i les mateixes desídies. No hi ha base sobre la qual recolzar-se o construir alguna cosa.

Així lo estrany no és que el València estiga en esta situació, és que funcionara bé.

Pasa perquè el veritable, i més greu, problema del València es crida crisi d'identitat. En la seua falta d'estructura està el moll de la qüestió. És un club buit, en el qual no hi ha ordre, ni comandament, ni rumb, ni idea. Fa molt que no sap qui és, ni on està, ni què vol ser. En dita situació dóna igual que es fitxen a 65 jugadors més, o que es vaja, o vinga, el 16º entrenador en pocs anys. Per eixe camí mai eixirem del bucle, perquè estem condemnats a repetir el mateix error una vegada i una altra.

Només cal observar la plantilla per a caure del guindo. Estem subjectats sobre un jugador secundari del Watford que arriba confessant que fa dos temporades que està molt lluny del seu nivell, i que ve a tractar de recuperar-lo. Contractat després de sondejar a dos jugadors per a la seua posició que no tenien res a veure amb les seues característiques.

Tens dos centrals que són un favor d'un col·lega que arriben sense haber mesurat si tenen cabuda o no en un estil de joc. A un parell de canterans de tercers tallats pel mateix patró que la resta que marxaran si ixen bons. Allà on mires només veus gendres ideals i bons xics. Una immensitat de futbolistes eixits del mateix motle, tècnicament bé dotats, però sense caràcter competitiu, sense personalitat, ni lideratge, que no van destacar mai per la intensitat en les seues accions físiques ni per la seua capacitat de treball o sacrifici. No hi ha alternatives, ni classe obrera. Soles un fum de peces soltes obligades a formar un puzle dirigides per entrenadors novençans posats a la bona de Déu, abandonats davant el perill, freturosos de qualsevol tipus d'autoritat davant el vestuari o entorn…

Fitxar al capritx del mandamás de torn, fitxar pensant a vendre, vendre sense pensar en les conseqüències, acepar qualsevol oferta sense oposar una mínima resistència, viure sense una direcció esportiva forta i bé estructurada, sense una secretaría tècnica bé equipada i organitzada, fitxar per fitxar perquè fulano et diu que eixe és bo, per ser bonic o sonar bé, o per creure que en tres anys serà un crack, fitxar o vendre per a fer favors o per colegueo, no tindre un pla, una idea, ni saber què vols ser, és estar com està el València. Perdent el temps, els diners, i mutilant l'escàs prestigi que li queda.

I no em val la patochada de "ha posat 200". En estes, com si haguera posat 600 milions. Este camí només condueix a la destrucció. I si això passa, per més que la cofradía del paño caliente visca obsessionada a traure tuits vells de Cañizares o enarborar el "què roins eren els altres" per a seguir mirant cap a altre costat, ens quedarem a vetlar enderrocs de seguir en este pla.

No sé com se li fa entendre a un home així que el camí emprès és un camí ruïnós, i que necessita prendre's seriosament l'assumpte d'una vegada per totes, deixant el club en mans de gent que sàpiga i entenga què és el València, sense lligar-los de peus i mans per no formar part del seu cercle íntim. Només sé que fa falta fer-se'l entendre d'alguna manera. Perquè el problema del València és estructural, comença en les altures, i mentre no s'arregle això no deixarà de ser una fulla sacsada pel vent. Incapaç de reconduir el seu rumb ni de construir res, triturant jugadors i entrenadors al pur estil Jesús Gil o Lopera.

Ara mateix este equip és un aula sense professor, en el qual els xavals que volen estudiar acaben contagiant-se del grigall e irremeiablement es posen a llençar boles de paper amb el tub del bolígraf o fer pintades en la paret. Tots vénen ací semblant saber que estan de passada i sense més objectiu que el de fer temps. I això és el pitjor de tot.

Peter Lim va vindre com a solució, de seguir així acabarà convertint-se en part del problema.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.