El València CF, està atrapat en una voràgine autodestructiva, que provoca la desvinculació, la desafecció i el desànim.
A vegades, quan algú es fica davant un full en blanc li entra una certa por pel que pot dir o pel que es pot interpretar. Per este motiu, he tardat tant a reprendre la meua col·laboració en esta publicació, on tot siga dit sempre he tingut absoluta llibertat a l'hora d'expressar les meues opinions, encertades o no.
Ha passat un estiu, on he pogut viatjar per tres països europeus, on he vist desenes de samarretes blaugranes, moltes menys madridistes, alguna de l'Atlèti i cap valencianista, tot un símptoma de la nostra poca visibilitat més enllà del nostre territori.
Si fora de les nostres fronteres som invisibles, el que cada vegada resulta més preocupant és el fet d'estar perdent terreny també al nostre país. El València CF, està atrapat en una voràgine autodestructiva, que provoca la desvinculació, la desafecció i el desànim.
Els incondicionals continuem i continuarem fins que l'il·luminat de Tebas, amb el desgavell dels partits, condicionats pels horaris televisius, més aptes per al mercat asiàtic que per al local, ens acabe de donar l'excusa per deixar d'anar a Mestalla. Per molt fidel que siga la nostra massa social, tot té un límit.
Els seguidors valencianistes, acostumats a patir per guanyar als clubs més poderosos, per entrar en competicions europees o per classificar-se per les rondes finals de les competicions coperes no podem tornar a sofrir com la temporada passada per no baixar a la segona divisió i malauradament, el començament de l'actual temporada, amb zero punts en quatre partits, no ens fa ser gens optimistes. La única cosa que ens permet mantindré una mínima esperança és el pensar que encara queda molta temporada per davant.
Per altra banda, no podem obviar el fet que el planter del primer equip està perdent qualitat i referents. On molts jugadors són massa joves i on el caràcter i la "mala llet" brillen per la seua absència. Una vegada més, la planificació de l'equip ha estat víctima de la dinàmica de compres i vendes de les últimes jornades del mercat de fitxatges.
I de nou, hem confiat el projecte esportiu a un entrenador amb poca experiència a les banquetes, res estrany a Mestalla, on els últims anys hem vist passar tècnics sense massa currículum ni recorregut. Així, a primera vista podem recordar a: Quique, Emery, Pelegrino, Djukic, Pizzi, Nuno, Neville i el mateix Ayestaran. No dubte que la majoria d'ells arribaran a ser grans preparadors, alguns ja ho són i altres mai ho aconseguiran. Però tots, per a la meua humil opinió, van arribar al nostre equip massa prompte i sense la preparació que un club de la nostra categoria obliga a tindre, d'alguna manera en estes darreres temporades s'ha devaluat l'accés a la nostra banqueta.
Ara, quan encara no hem arribat al mes d'octubre, la propietat, el València de Singapur, de nou es va a vore obligat a prendre una decisió que condicionarà el futur més immediat. Però no només això, del seu èxit o fracàs dependrà el futur d'un club cada vegada més necessitat i més obligat a encertar. Que la sort ens acompanye.