Ha fet i desfet sense saber. Improvisació pura i dura. Lim pareix més un president clàssic, d’estil vuitanter, que un home d’idees revitalitzants.
No queda altra que aferrar-se al pal de la bandera i resistir, esperar que el València siga capaç de guanyar els dos partits que necessita per a salvar-se, o resar per a que els altres simplement siguen pitjors.
I ja? Vivim a un club que duu massa anys postergant la catarsi que necessita, resistint-se a clavar el genoll.
En lloc d'això, de traçar un pla que ens duga a alguna part, s'ha passat l'última dècada vivint del ahir, cercant la forma de recompondre les pocions que li van dur al seu zenit, però sense voler comprar l'ingredient bàsic d'aquells potatges, que era començar no sent ningú. Desde baix.
La crisi del València és molt més profunda, i molt més llunyana del que aparenta. El seu inici data de 2005, ara només estem veient el desenllaç. La crisi del València és que va perdre el rumb, va deixar de saber qui és, i sobre tot, saber on vol anar.
El club s'ha permès el luxe de desperdiciar una dècada sencera per a no traure d'ella res en absolut. No es va construir cap futur. Més que misèria.
Sempre va trobar reticències a l'hora d'emprendre la conquesta assolint menuts objectius, tampoc va reordenar la seua estructura, ni es va modernitzar, ni donar passos en cap direcció; en lloc d'això va permanèixer aletargat, repetint mantres desventats i allunyats de la realitat. La ressaca està sent dura.
Per això, a tots els nivells, el València i el seu entorn necessiten una ruptura. Un colp prou contundent i dolorós perquè s'entenga la necessitat de tornar a la casella d'inici, començar de nou, xino xano. Trencar amb el passat. Hauria de bastar quedant 10º, però vist que ací es menyspreen les lliçons que ofereix la derrota, una posició còmoda serviria per a deixar passar, com s'ha deixat passar sempre. El canvi requereix una humiliació major.
Però un descens, en el futbol modern, en el món actual, no serviria com a ressort, sinó com a tomba. Encara que filosòficament es torne a ulls cansats com una mort platónica. Un gol de Tendillo hauria de ser suficient.
Ahí és on el club es la juga, si d'esta situació tampoc trau una lliçó valuosa, com no l'ha tret de res de l'ocorregut estos anys, el futur no deixarà de pintar-se en negre.
Què volem ser? Eixa pregunta hauria de ser la primera a respondre's abans d'iniciar la revolució.
A partir d'eixa resposta, reconstruir un club amb cultura pròpia. Una entitat que no estiga dirigida a colp de capritx des de la distància. On només comanden persones altament qualificades. Que el València torne a ser un club efervescent, bulliciós, que li isquen les idees com ix el fum per una xemeneia industrial. Cal posar fi a esta institució morta, absent, funcionarial, carent de talent i enginy. Repleta de persones avorrides de sí mateixes i sense un gram de vitalitat en les seues venes. Que soles cobren però no aporten.
Resultà que la modernització promesa va quedar reduïda a mantindre el 95% de l'estructura antiga, als empleats desmotivats i fora de l'actualitat, antiquats, desconeixedors de per on va el món i el futbol perquè no saben mirar més enllà del seu Whatsapp. En escapçar la parcel·la tècnica, posar a dirigir a entrenadors febles i directors esportius sense poder. El València segueix olorant a alcanfor.
Què aporta Alexanco a una acadèmia on els mètodes i la modernització que està emprenent el món formatiu escapa als seus coneixements? El València necessita ser avantguardista, no un cementeri d'elefants.
Aquells que viuen constantment en la superfície repeteixen sense parar un discurs agressiu que qualifica al futbolista d'un tipus que es riu de la samarreta i passa de tot. On cal tirar a 25 per la via ràpida. La pregunta complicada ens duu a qüestionar si no és l'amo el primer que està fent això. Si no, no s'entén que algú s'atrevisca a col·locar a un comentarista de televisió al capdavant d'un club de talla i que no se li moga un múscul de la cara.
Tirem del València també a Lim per fer el mateix del que acusem als jugadors? El canvi també comença per deixar de ser condescendents amb un inversor que va demostrar que no es pren seriosament la seua pròpia inversió. Que no respecta a la institució. Que està jugant amb ella com si fora un vídeojoc. Que ignora tot el que no hauria d'ignorar l'amo d'un club d'elit; i que lluny d'envoltar-se d'aquells que sí saben, s'aïlla i s'envolta de financers sense coneixements en la indústria del baló; o de tipus que duen tant de temps fora d'ella que ja no l'entenen.
És el culpable màxim de tot el que està ocorrent. Perquè eixe desconeixement li ha dut a ficar mà en llocs que on no hauria d'haver-la ficat. Ha fet i desfet sense saber. Improvisació pura i dura. Lim pareix més un president clàssic, d'estil vuitanter, que un home d'idees revitalitzants.
El seu projecte és un coitus interruptus. Eixe estancament entre lo vell i lo nou llastra a la institució. La seua arribada només ha suposat dos anys i 200 milions llençats al fem. Meriton tampoc ha traçat un futur, en la seua bogeria s'ha dedicat a desempolsar el passat sense volta ni solta com si d'un truc místic es tractara.
El que passa en la plantilla no és més que el reflexe d'una institució abandonada. Sense estructura de poder; sense jerarca; sense veus autoritzades; absent, que comença i acaba en els jugadors. No hi ha exigències internes de cap tipus. I les externes van a capritx, a salvar al amiguete i atacar al que no em dóna, o té gravada la marca del diable en l'espinàs.
No hi ha ningú que pose ferm a ningú. No hi ha club. No hi ha autoritat ni respecte.
Lo del València és tan greu que fa molt que va deixar de ser una qüestió de guanyar o perdre. Va molt més enllà. Requereix decisions molt més profundes que posar entrenadors o tirar jugadors. Quin sentit té netejar 25 fitxes si el club manca de filosofia, estructura i de tot la resta? És una via morta, directa al malbaratament.
És canviar cares perquè acaben contaminant-se d'igual manera. És l'Atlètic de Madrid regalant a Baraja i Valerón per dos euros. És continuar vivint en el bucle en el qual està instal·lat el club des de fa deu anys. No té sentit canviar la plantilla sense canviar abans al València. A nosaltres mateixos.
Perquè el València es podrà salvar, o podrà baixar a segona, però fins que no aborde la seua transformació de forma seriosa i decidida mai eixirà avant.