Vells i hipsters

Ja no es competeix per la glòria, per la història, per l’orgull, ara la borsa de monedes és qui dicta si esforçar-se per tal o qual trofeu és adequat o no.


Les efemèrides ens ataquen en estos temps. Les últimes setmanes han sigut un suplici de records, de nostàlgies, de que et caiga damunt el calendari i et cride a la cara lo vells que ens hem fet… i lo lluny que se'ns està quedant tot ja. En tot just uns dies lligues per ací, finals de Champions per allà, i no sé què més per acullà dansant, removent-te l'estomac i la consciència; perquè estem en eixa estació de l'any en la qual el futbol es torna més plomís. On veus a tots celebrar finals i guanyar títols, mentre tu, que eres dels perdedors, vas posant cara de póquer i engrandint l'úlcera.

L'altre dia vaig atravessar una tropa d'universitaris eixint de la seua facultat, fou altre exercici de viejunismo. Mirant aquelles cares vaig caure en el compte de que eixos xics només han conegut la merda, al València degenerat, arruïnat, al de la vergonya aliena, al que va expulsar generacions senceres de la seua falda per a lliurar-se-les en sacrifici a Messi i Els Manolos. Fa 12, 13, 14 anys, no eren més que criatures de pa i xocolata. Els títols del VCF els han de confondre amb somnis, rondalles de contes llegits pels seus pares en nits de tempesta. Per a eixes generacions el València no ha sigut res, més que una caricatura.

Eixe accident demogràfic que ha patit el club l'anem a començar a pagar prompte, a tardar, un parell de cursos. Tota eixa gent fugida per caure en la ruïna al pitjor cicle històric possible són una escletxa en l'armadura que lluirem sempre. El repte resideix a enganxar a les noves ornades de xiquets de biberó que copen el món. Atraure a xinesos està bé, però no se'ns oblide que sense l'arrelament local, sense fer clot al jardí de casa, açò no serà més que un envoltori buit.

Som una generació privilegiada? Segurament. Amb 14 anys em va arribar La Cartoixa; amb 15 París; amb 16 Milà; amb 17 Màlaga, amb 19 Sevilla; i amb 23 la copa de Koeman. I abans d'això, simplement amb una expectativa com aliment, teníem suficient. Perquè el futbol seguia sent un misteri. On t'ho havies d'imaginar a falta d'este Gran Germà que tot ho televisa i arruïna. On puntuar fora de casa conservava el rang de proesa. Fer-lo hui, és iniciar una crisi que trontolla 'al projecte'. Llavors, quasi qualsevol podia permetre's el luxe d'atresorar un parell de jugadors top, i d'encertar amb l'entrenador, ficar-se en la lluita per qualsevol títol. Tampoc t'arribava més informació que la local, el que permetia guanyar-te partidaris en la teua pròpia casa. La premsa nacional, en aquells temps de bogeria, exercia com a tal, amb portades al ciclisme, a la boxa i a la ACB, on les cares dels jugadors, les rotondes i les seues grupies, i tota al resta de ximpleries que hui hem elevat a categoria de notícia, era considerat escombraries intranscendents. Indignes de publicar-se en un mitjà seriós.

Llevat que sigues Madrid o Barça, en estos instants val més eixir cridant als informatius que guanyar una Champions. La notorietat, el postureo, el bombardeig mediàtic de bufanda, el pensament únic, eixe amoldament que ha aconseguit elevar l'estupidesa a esdeveniment de portada, la cultura del "si no guanyes 6-0 és un fracàs", de la desaparició del rival, al que ni se li menta, ni se li respecta, ho ha transformat tot. O quasi tot.

Perquè seguim mesurant el futbol com si estiguérem als 90, i no, estimats, açò ja és altra cosa, i ho és des de fa estona.

El València està a escassos quatre anys de salvar una nova vergonya. Si abans de 2020 no alça una copa, serà la primera vegada en la seua història que tanque una dècada sense guanyar un títol. Esperançat? fins als pitjors moments el club ha sigut competitiu, en certa manera. Tres tercers llocs i tres semifinals (dos europees) en cinc anys. No està malament.

Este engorilament produït per un nou equip que dóna la cara, que competeix i que lluita, que torna a ser difícil de guanyar, i que s'identifica amb la seua afició ajuda a creure.

Però ens han educat tan mal, que en hores amidem els títols per la seua rendibilitat econòmica. Ja no es competeix per la glòria, per la història, per l'orgull, ara la borsa de monedes és qui dicta si esforçar-se per tal o qual trofeu és adequat o no. Llencem títols al fem com qui llença mocadors en plena grip. Que guanyar una copa és de pobres? Que l'Europa League és avorrida i molesta? El que és de pobres, avorrit i molest, és estar deu anys sense guanyar res (Mou dixit); és veure com se't escapa la gent a borbollons.

És una cultura basada en la prepotència altiva, actitud d'ignorant amb diners, o de ximple amb smartphone. I em molesta.

Jo no necessite títols, vinc convençut des del bressol, em basta estar ací o estar en segona B amb tal d'estar. Sense més. Però el club sí els necessita, no només per a trencar la tendència que ha dut a molts a titllar a tot un València 'd'equip revelació' durant el curs. Per a frenar eixe procés d'enxicotetiment que ens han ficat en vena que farà que acabem traient l'autobús per quedar quarts. I també per a que l'oest torne a témer-nos. Per a fer veure que estem ací, encara que no ho parega. Per a llevar-se de damunt la mugre d'una forma definitiva i reafirmar-nos en el nostre propi graner tancant unes portes que ara estan obertes, deixant que se'ns escapen les generacions. No és altra cosa que començar a recuperar el que vam deixar que ens llevaren.

Esta legislatura ha de tindre com objectiu tot això. Hi ha temps, hi ha projecte, hi ha persones qualificades, ho hi ha tot per a posar-se a ambicionar de nou. Per a fer-lo amb cap i amb els peus al terra. Per a construir. Només podia evitar-lo que estiguem davant una mentida. I això, hui, no és concebible.

Al València li fa falta amb urgència una data més pròxima per a recordar. Per a impulsar-se; perquè de seguir mirant arrere acabarem per oblidar-nos d'anar cap endavant. I llavors, ho haurem perdut tot. Fins i tot la memòria.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.