Si em permeten, hui anem a jugar a ser malpensats. Total…
Hi han coses, peces soltes, que si les uneixes cronològicament poden donar una visió més completa del relat que ens va entretindre estos últims dies. Sí, pot ser massa coincidència, o les ganes d'una ment calenturenta — com esta mateixa — de trobar connexions que no existeixen en base a casualitats. Res roïn, res monstruós, soles el normal en una selva dominada per taurons i banquers en lluita per un sucós menjar. Si em permeten, hui anem a jugar a ser malpensats. Total…
Escena 1: Salvo apareix davant les penyes dies després que el seu vociferi oficial es passara regant el jardí amb les seues habituals onomatopeies bèl·liques, incitant a les masses a eixir en auxili: ‘heu de banyar-vos’, els va vindre a dir el president, per a evitar la ruptura de la venda.
Hores abans, Ayala, el fred executor, conversava amb Enzo Pérez per a ultimar els detalls de la seua incorporació al VCF. Enzo Pérez és jugador de Meriton.
Després de l'atrafegada jornada d'alarmes, amb l'angúnia pel (enèsim) imminent perill de ruptura instal·lada en l'entorn, la delegació de Meriton s'asseia en la llotja de Old Trafford en companyia de la plana major del club gastant bromes en un ambient distés, cosa que no casa massa amb l'escenari de tensió i perill que poc abans s'havia transmès a l'opinió pública. Quan va acabar l'encontre, després de passar un dia sencer amb el nucli dur que envolta a Peter Lim, va arribar l'últim gir de rosca: Una ‘inesperada’ cridada va enviar a Salvo a Singapur.
Escena 2: Amb el temor regnant en les graderies, amb la desinformació que donen 30 mil quilòmetres de distància, les gents van acudir a la cridada del seu president i van prendre els carrers per a bramar contra Bankia, eixe banc que s'havia extralimitat demanant garanties, i deixant clara la postura del pópulo envers el futur de l'entitat: Qualsevol cosa que no fóra Salvo-Lim seria rebut com una traïció.
Mentre tot això ocorria, no molt lluny d'allí, Cancelo — altre jugador de Meriton — passava la revisió mèdica i concretava els detalls per a tancar la seua incorporació al VCF. També, segons apunta la Gazzetta dello Sport, eixa mateixa setmana emissaris de Lim van reprendre 'l'operació Fernando Llorente’ que havien congelat després de l'al·luvió de requeriments notarials per part de Granell i Newcoval.
Desenllaç: Com veuen, hi han arguments per a pensar que els últims esdeveniments tenen molt de precuinat i poc d'improvisat. Mentre per un costat arribava l'apocalipsi, per l'altre, es seguia treballant amb Peter Lim d'amo. A més, encara que es vulga vendre com una derrota absoluta per part de Bankia no es pot passar per alt una veritat incòmoda, i és que l'entitat financera, perdre, no ha perdut res. Esta serà la primera operació del seu tipus en la qual un banc no distraga ni un cèntim d'euro a l'hora de cobrar el seu deute, passant als llibres d'economia per al seu futur estudi.
Ni tampoc Peter Lim, ni Salvo, han perdut res. És una situació de win-win. Amb fets per a segons que bàndol es vulga estar poder alçar estàtues. El banc va començar exigint 360 milions de garanties, va baixar a 200 i va acabar signant en 140 milions. Una evolució lògica en una negociació a cara de gos que han sabut dur molt bé els compradors, incloent l'agitació social, necessària perquè pel camí ningú es fixara — demonitzant a uns i deïficant a altres — en la caiguda d'exigències i obligacions que al principi se li requerien a l'asiàtic. Una construcció messiànica del personatge que evitarà crítiques a tot el que faça, ‘perquè és el salvador, el cavallerós i gentilhome que va vèncer al drac’, en un futur immediat.
Tot va ser, des d'un principi, un gran teatre. Sí. Bankia va incloure a Cerberus — íntim amic del banc — per a evitar quites i rebaixes i no quedar com la part feble de la venda, assegurant-se el mànec de la paella en el procés. Salvo va fer ús de la força mediàtica i del seu poder d'oratòria usant a les graderies com ariet de la seua causa. Ha estat una lluita titànica per ambdues parts. Vista des de la fredor, fins i tot es pot considerar com una baralla magnifica; en la qual, curiosament, no ha perdut ningú. El Banc es duu fins a l'últim cèntim del que va prestar, i Salvo aconsegueix col·locar a Lim, que és el que va voler des de novembre. Pot ser que tal vegada l'únic que haja guanyat de debò en tot açò siga el VCF, d'utilitzat a vencedor, trobant un futur econòmic i esportiu que no tenia i llevant-se de damunt la llosa d'un deute que no era capaç de sufragar per sí mateix.
En realitat no hem fet més que assistir a un joc d'ombres i llums, a dos magnifiques interpretacions culminades amb un final apoteòsic. El president quedarà ja com el cavaller blanc del VCF, mentre el banc es frega les mans contant els bitllets que guanyarà en una operació que ja havia donat per perduda aprovisionant 115 milions amb fons propis.
En tal cas, si calguera triar algun derrotat, caldria assenyalar als mitjans de comunicació. No tots, però sí a molts. Que en tot açò no han estat més que utilitzats i enganyats. Segurament, han estat massa encegats en les seues ànsies, odis e interessos com per a adonar-se compte. Van fer un all-in i ho han perdut tot, fins i tot gents de reputat prestigi van caure en el fang per a tacar-se de la forma més maldestra. Ara a veure com s'alcen.
Com deia, hi han coses, peces soltes, que si les uneixes cronològicament poden donar una visió més completa del relat que ens va entretindre estos últims dies. Sí, pot ser massa coincidència, o les ganes d'una ment calenturenta de veure coses que no són. Però ahí estan, permetent-nos poder pensar malament. Quedant una sensació final d'haver estat tots estos mesos donant voltes en la rodeta com un hàmster.