Com que ja soles et traus el pase per sentiment?

Hem creat una massa futbolera classista i frustrada. Que menysprea sistemàticament i viu en l’arrogància.


Estem a una etapa que no entenc, que em desconcerta. Trobe al dia a dia a massa gent pendent, més bé obsessionada, en topar-se amb algun detall que poder criticar, emfatitzar en lo negatiu. Sobretot basant-se en hipòtesis freturoses de base real. El súmmum d'esta pràctica la vaig escoltar en algun dial radiofònic no fa molts dies arrere.

En un intent de vendre lo pèssim de la situació, el locutor, en un atac d'estupidesa, es va posar a cridar que la gent "ja es treia el pase només per sentiment, i res més". Però a cas cal traure's l'abonament per alguna raó més?

M'està dient vostè que és un customer (client) i no un supporter (seguidor)? O alguna cosa pitjor, està confessant que és un glory hunter i només li interessa el València si guanya? On va quedar allò de l'amor als colors, del suport incondicional? En frases buides, com ocorre a tota militància mercantilitzada, en la qual la felicitat queda supeditada a l'asfíxia del titular.

És la mateixa experiència aflorada amb Pizzi esta última setmana. Els mateixos que t'insultaven el dia dels fets per defensar la seua continuïtat ara li ploren per haver guanyat 3 partits amb Xile (una Xile amb Arturo Vidal, Alexis Sánchez i un rest de jugadors que ja volguera jo per al meu equip). Aquells que esgrimien arguments que menyspreaven el pas de l'argentí per la banqueta ara sentencien "que era el bo". Qualsevol excusa és bona per a fustigar-se.

No és una qüestió nostra. És algo que s'ha estés pel futbol modern. Hem arribat a veure com es tira en cara a un club que ha guanyat triplet i doblet dos anys seguits que no haja repetit trébol, pretenent vendre una temporada carregada d'èxits com un fracàs. Ja no es disfruta del que es guanya, ens quedem amb el que es perd perquè ens van ensenyar a viure per a amargar-nos l'existència.

Està en consonància amb la tendència de reduir el talent i la valentia a una estadística. Si no hi ha estadística, el jugador és un petard, ignorant que les xifres no mesuren les accions de joc que converteixen a un professional en determinant.

Hem creat una massa futbolera classista i frustrada. Que menysprea sistemàticament i viu en l'arrogància. Sempre disposada a trobar una excusa per a no assistir al partit, més pendent de les xarxes socials, disparant a discreció, que d'allò que succeeix al terreny de joc. Anteposant l'anècdota del minut al resultat d'una hora i mitja.

Res d'açò és sa. No és sa generar ansietats per no ploure fitxatges en quantitats torrencials. No és sa eixa obsessió amb demolir-lo tot a cada estiu i creure que es pot viure així. No és sa este apartheid artificial que molts han alçat, on una cosa és bona o dolenta no en funció de la seua utilitat, o de la seua vàlua, sinó de la seua procedència/padrí.

Tampoc ho és no saber parlar de futbol. I cada vegada es parla menys a tot arreu.

El que estem veient a l'EURO amb les aficions menudes és una galtada en la cara al baló gran. A eixa massa desencantada de les lligues potents que ja no sap disfrutar del esport. I per a nosaltres mateixos. Ara que es compleixen 20 anys del subcampionat de Luis Aragonés, o 17 de la final del '99, és quan ens adonem de la involució soferta. D'aquella alegria sense pretensions que omplia Mestalla en uns vuitens de Copa davant un Segona B, en contrast amb les pataletes d'una afició avorrida que arriba a uns quarts de final amb entrades a 5 i 10 euros i buida l'estadi. Que s'ho passava pipa amb Poyatos, Engonga o Tomás i ara qualifica d'estafa o pufo al primer que passa per ací perquè no li entra pels ulls ni arriba amb l'aura de 'crack'.

En el fons això pot ser fins i tot bo. Que tota esta gent s'autodestruisca i es quede a casa ha de tindre un component positiu. Un Mestalla sa, com a conseqüència. De persones que no necessiten venedors de fum per a recordar que són d'un equip. Disposada a acudir faca sol o trone. Es siga primer o setzè. No fa molt varem vore un reflexe d'això quan una massa de xavals en plena adolescència van eixir a celebrar un 4º lloc, es tractava de la generació de la crisi que no van conèixer més que galtades, mentre els adults, ja sense fam ni capacitat d'il·lusionar-se per sí mateixos, tiraven pestes en twitter o s'esquinçaven les vestidures en les seues atalaies mediàtiques, perquè els molestava més el qui ho havia aconseguit que els alegrava la consecució en sí.

Això, precisament, és el que més necessitem ara. Gent que es traga l'abonament només per sentiment. Que siga del València sense esperar res a canvi, disposada a disfrutar amb lo bàsic, el baló, i a emocionar-se amb l'èpica sense esperar la perfecció. Els altres, els addictes al fum i a l'autoengany, que ens deixen en pau d'una vegada a aquells que simplement volem disfrutar prescindint de cracks i discursos buits, perquè som del València, no de fulanos amb càrrec presidencial, ni d'expenedors d'argumentaris o grups de Whatsapp.

Respecte el vostre dret a passar-vos la vida buscant armes per a llançar, però a este ritme acabareu en un racó, amargats, sense ningú que vos vulga e incapaços de gaudir de res. Són molt lliures d'abraçar tal final, però escolten, no pretenguen arrossegar-me amb vostès.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.