Dies estranys

Tenim a entitats com Benfica o Manchester United, fins i tot l’Ajax, com a potències universals, i no obstant això el club de Mestalla ha jugat més finals de competició europea que l’anglès, les mateixes que l’holandès i soles una menys que el portuguès


La nostra generació es va passar la infància somiant amb veure al VCF guanyar un títol, fins i tot parlar de la sola possibilitat de fer-lo solia ser motiu de bromes entre nosaltres mateixos. Rèiem de qui creia que este club podia guanyar alguna cosa i ho fèiem sense cap tipus de problema, ni complex, ni dolor d'ànima, érem feliços veient a Tomás bombardejar la general de peu com si aquell migcampista amb aires d'administratiu haguera mutat en Pol Pot. Els nostres estius eren els del València 'campeó', amb hiverns de cuers i primaveres de novens llocs i setze fitxatges per curs. Este club sempre ha funcionat al revés, com si d'un rellotge desbaratat es tractara. Quan més expectatives s'han generat major ha sigut la decepció. Li van més les sorpreses inesperades. A Mestalla les coses soles arriben quan no hi ha més que ateus mirant la pastura. 

 

A diferència de la immensa majoria de clubs esta institució no va ser fundada per cures, ni per un grup d'amics de barris humils amb l'única finalitat de fomentar l'esportivitat. El VCF es va fundar amb la vocació de donar-li a la ciutat un club que estiguera a l'altura de la tercera capital d'Espanya, que poguera competir amb els seus rivals de Barcelona i Madrid – per aquell temps el Racing Madrid era el gran equip de la capital –, esta institució sempre ha tingut la voluntat de voler ser, sempre va ser un ens amb ambicions, exigències i reptes durant els seus 95 anys d'història. Vinculada des dels seus inicis amb la burgesia local i les seues grans fortunes el València va nàixer per a ser gran. 

 

Però com sol ser habitual en el futbol els clubs de grans urbs acaben rendint per baix de les seues possibilitats. El Madrid és un cas únic a Europa, i ho és gràcies a la dictadura; igual que el Barcelona, per motius totalment oposats. Liverpool i Manchester estan lluny d'arribar al mig milió d'habitants – són ciutats més menudes que Saragossa –  i encara així monopolitzen el palmarès britànic, mentre clubs com el Aston Villa – Birmingham és una ciutat lleugerament més gran que Barcelona – no aconsegueixen arrancar. El Leeds amb un entorn urbà de cinc milions d'habitants malviu en la segona divisió. I així ocorria també amb els clubs de Londres fins que va arribar Abramovic. El mateix passa a Itàlia amb les entitats del nord mentre Roma o Nàpols, doblegant-les en nombre d'habitants, amb prou feines guanyen alguna copa cada vint anys. Alemanya tampoc es diferent. 

 

El valencianisme sempre ha sabut sobreposar-se als colps per la seua eterna esperança en el futur. 'No passa res, la lliga al any que ve'. Sabedor de sustentar a un ens que des de la seua fundació ha guanyat títols en totes les dècades, fins i tot en aquelles més fosques. No sabem valorar el poso d'un club amb un historial envejable. Tenim a entitats com Benfica o Manchester United, fins i tot l'Ajax, com a potències universals, i no obstant això el club de Mestalla ha jugat més finals de competició europea que l'anglès, les mateixes que l'holandès i soles una menys que el portuguès. A més d'haver jugat finals de totes les competicions internacionals que han existit i existeixen. I això ocorre per ser el valencià un club sense indústria que li cree un relat, sense maquinària que pose en valor les seues gestes i els seus mèrits. El València sempre va ser un club menyspreat i silenciat per Madrid, fent-nos, per via del reg a degoteig, còmplices d'això. Durant massa anys el València ni tan sols ha tingut qui li escriga en la seua pròpia terra. 

 

Pot ser que este siga el pitjor equip des del descens, i suma ja tres semifinals en tres anys, dos d'elles europees. Més tres tercers llocs en lliga. Algo que no va aconseguir el VCF amb el qual ens criarem, el qual va ajuntar a Penev, Fernando i Mijatovic en un mateix equip, més donat a caure per 1-5 o ser golejat en Karlsuhe al arribar a quarts de final. I per què estem frustrats? A diferència d'altres èpoques el públic ja no és optimista al mirar al futur. Els han furtat la il·lusió, la possibilitat de creure. No els han deixat res. Mirar cap endavant, a diferència amb el passat, ja no és sinònim d'escenaris millors, sinó fins i tot més foscs. En el valencianisme de hui dia ja no hi ha ningú que s'atrevisca a pronunciar el 'no passa res, la copa al any que ve' perquè saben que hi ha moltes opcions de que no haja any que ve. 

 

Esta situació cal veure-la en perspectiva, són massa temporades acumulant sensesabors, guerres, humiliacions, promeses falses, temps perduts, oportunitats ignorades, durant anys s'ha criminalitzat al militant pel mero fet de ser militant, acumulant resultats absents d'emocions com s'acumula la pols en el prestatge. Fins i tot una cosa tan regeneradora com el mercat de fitxatges s'ha transformat en una taula de tortura més. I de cop i volta ens trobem amb dos elements que podien haver mitigat la depressió generalitzada en la qual viu la graderia, amb una Europa League balsàmica, que cada vegada que ens acostem se'ns va escapant un poc més, i un procés de venda que insinuava futur i que ha anat degenerant en una monstruosa broma de mal gust que no ha fet més que espargir detritus a discreció. Són dies estranys per a ser valencianista. 

 

No hi ha racó ni escenari al que fugir sense topar-se amb alguna garrotada que convertisca tot açò en una dolorosa penitència sense fi. Almenys el futbol ens va deixar un oasi imaginari després del 5-0 al Basilea en el qual refugiar-se durant uns dies, retrobant-nos amb nosaltres mateixos, tornant a sentir coses que crèiem haver oblidat. Tornant a ser feliços amb el nostre Tomás de torn. Durant unes hores tot el món es va oblidar de tot, tornant al passat, a aquells dies en els quals es podia somiar sense conseqüències. Eixe 'mentrestant' va ser l'únic recés de pau en els últims sis anys i ja ningú ens ho podrà llevar. Soles falta esperar que açò no acabe ací i ens deixen visitar Torí per a resetar d'una vegada per sempre este club i acabar amb tanta pesadura. Ens ho mereixem.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.