El Longuis Unió Esportiva

Sí, hi ha voluntat. Sí, s’intueixen passos, sí, es confirmen altres… però encara no s’ha aconseguit res. El repte segueix ahí, en l’horitzó. I no és un repte qualsevol, superar-lo o no és la diferència entre la vida i la mort.


je je je, què graciós, eh? Hi ha un grupet d'expresidents tranuitats que ocupen les seues quinzenes en despullar-se davant el món. Cada vegada que parlen confirmen tot lo roïn que un va arribar a sospitar d'ells després de tants anys de patir-los en carns. Què ingenu vaig ser, jo creia que eixa classe de gent no tenia cap dret a expressar-se després de la destrossa sideral que havien perpetrat durant anys d'apalancament en el poder, de xoriçades i menudes corrupteles que van dur al VCF a la situació en la qual es trobava fins fa uns mesos. Fins i tot em va indignar que hagueren descerebrats, que víctimes de la bilis que els governa, els donaren veu. Però em vaig equivocar, eixe abocador convertit en espai radiofònic que els han llogat és el millor que podia haver passat, a colp de desvergonyia es retraten amb una fidelitat que cap analista haguera estat capaç d'aconseguir a través de les lletres.

Amb el seu característic caradurisme, en la seua última aparició, es vanagloriaren de fer-se el longuis amb allò del Nou Mestalla i la permuta amb l'Ajuntament. Tot acompanyat de riures còmplices i gestos de 'què guais forem, collons'. Amb això, i amb tot, mai feren res, més que convertir el club en una agència de col·locació per a amics i familiars a colp de contracte blindat, un arma de propaganda i un mas particular en el qual l'única cosa que prevalia era mantindre la cadira, riures de la gent i mantindre el suc en lloc de solucionar els problemes. I tot a colp de 400 mil euros a l'any, més dietes. Tot a costa de reduir la institució a la seua mínima expressió fins a la mort total, i damunt pretenien que aplaudírem. En quines mans tan brutes ha estat este club des de temps de Paco Roig, senyor.

Encara és prompte per a saber si estem en altres millors – vinga, fem com que ens creiem això dels 100 dies -, però sí per a veure que en tan poc de temps s'han donat més passos que en els sis anys anteriors. Tot era qüestió de voluntat, i fins ara, ací, voluntat no havia més que una: la d'omplir-se la copa de vi.

En la nova etapa també hi ha problemes de fons que m'aterren. El principal, eixa actitud servil, descarada, que en general, adopta l'entorn davant els Lim. Una cosa és ser agraïts, estar esperançats, expectants… i altra parèixer unes mullabragues amb tot el que faça o diga 'la família', desfent-se de la dignitat per a convertir-se en servents del superflu, i amb això, arrossegar a la institució a l'àmbit del Vila-real.

Això, també és una manera de fer-se el longuis. Mentre ens entretenen amb escuts en avions i ens passem la vida endevinant el futur escrutant els posos del instagram, no ens adonem que estos temps no són més que un parèntesi, i que el primer any dels tres d'oxigen que es van guanyar està a un parell de mesos d'expirar.

Sí, hi ha voluntat. Sí, s'intueixen passos, sí, es confirmen altres… però encara no s'ha aconseguit res. El repte segueix ahí, en l'horitzó. I no és un repte qualsevol, superar-lo o no és la diferència entre la vida i la mort. Encara que ens haguem encegat amb el verdor de la gespa, i amb el glamour de la It Girl, el VCF segueix en la llitera del quiròfan, amb el pit obert, envoltat de cirurgians atenent un cor que segueix malalt.

En definitiva, al club només li han eixit diners de la caixa, en deutes, en més préstecs, en liquidar problemes històrics, en fitxatges cars… però entrar-li, segueix sense entrar-li cap cèntim. Peter Lim no té molt més marge, en dos anys la institució haurà d'afrontar fins a 50 milions anuals en només sufragar pagaments bancaris, deutes amb el propietari, deutes amb l'Ajuntament, i si reprenen l'estadi, més deutes per a mantindre l'obra. I sense contar amortitzacions de nous jugadors. Massa càrrega per a tan menuda economia.

És ací, al terme d'eixos 24 mesos, arribat la fi d'este moment de carència, quan l'idil·li amb Peter pot tornar-se en malson si pel camí no s'han solucionat les coses. I s'han de solucionar molt bé, massa bé, per a conservar un just equilibri. En eixe buit ocult darrere de 57 punts és on resideix el temor latent, són molts, potser, massa, assumptes a solucionar en molt poc de temps, i cap senzill de fer-ho.

Esperem que Peter no siga com Negredo, que treballa molt, però anota poc. Perquè ambdós van vindre per a anotar, per a marcar la diferència, no per a ser Mista. Per a això val quasi qualsevol, mentre no siga de la terreta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *