La pedrera no és yihad

Molts cometen l’error de dotar a un jugador, pel mero fet de ser de l’escola, d’una qualitat inqüestionable.


«Soles amb que s'haja passat per ací (Salvo) per a veure com estan les coses ja és glòria» li confessava José Jiménez, director de captació de Paterna, a Alejandro Zahinos en un magnífic reportatge sobre Paterna publicat en LEVANTE-EMV el passat 16 de Juny. Les úniques lletres que es van ocupar i preocupar sobre la realitat de la pedrera valencianista per a parlar amb propietat i donar veu als seus protagonistes. Gents que van relatar les condicions, una mica descuidades, en les quals es trobaven alguns camps d'entrenament, dels contractes a temps parcial dels entrenadors del Juvenil o d'un el Vila-real amb 120 jugadors en residència que escombra a la trentena que sobreviu a Paterna a les retallades de Llorente. En un renunci, Jiménez confessava amb estupor com a principis de segle es va liquidar la xarxa de captació establida per tota Espanya per a quedar mitja dotzena al capdavant de la mateixa, la qual, fa tres anys, va tornar a patir altra cruel garrotada fins a quedar reduïda a la mínima expressió.

 

Bussejar en la col·lecció de maltractaments de la qual ha estat víctima l'escola augmenta en molt el mèrit en la producció de jugadors per al primer equip que ha anat donant en estos anys. Cap recordar que fins a 2008, el VCF era després de l'Athlètic el club amb més canterans en la seua plantilla, i encara hui, enmig d'una ceguera consentida, es passegen per ella les restes d'un naufragi que ens adverteixen que l'escola encara batega, encara que siga a menor ritme que antany. Mai un jugador que ha tingut condicions per al primer equip ha estat privat de tal oportunitat. Ni tan sols Vicente o Aimar li van tancar la porta a Silva. Ni Ayala, Marchena o Albelda van poder amb Albiol o David Navarro. Quan la pedrera dóna gent vàlida, se li ascendeix sense miraments, encara que siga sense presses. Sí, però lo de Isco va ser altra cosa.

 

Molts cometen l'error de dotar a un jugador, pel mero fet de ser de l'escola, d'una qualitat inqüestionable. No admeten discussió, ni paren a plantejar-se si el xic en qüestió està prou format o té el suficient nivell per a afrontar tal empresa. Mai hi ha dubtes, mai es fan preguntes, sempre s'ataca o es crítica quan al que està de moda ningú li fa cas, exigint rapidesa en l'escalada sense sospesar la mortalitat que pot comportar la mateixa. Eixe perfil de jugador, com ho van ser al seu moment Arón o Lillo, mai progressen en la seua vida esportiva, fabriquen més soroll al seu voltant que mèrits cullen en el camp. I açò sempre va ser cosa de silenciosos currants de talent.

 

La nova arma d'eixe sector canteranista es diu Tendillo, un xic que és quint central en el Mestalla i que amb prou feines es guanya un lloc en el Juvenil. Molta gent de bona fe ha caigut en el parany d'un pare solvatant que soles desitja que el seu fill, pel fet de dur el seu cognom, progresse més del que li toca progressar, deixant a un costat, llençada en la cuneta com un gos atropellat, la sensatesa i la raó. Encegat, no veu el dany que li està fent al xiquet amb la seua actitud irresponsable. Altre sector, nociu, corrosiu, ha vist en el juvenil l'excusa perfecta per a poder atacar a un president que els està deixant sense fonts en el club. Els que viuen amagats en les faldes de Fernando també s'han apuntat a la festa.

 

Va haver un temps, molt proper, quan el VCF feia proves de captació a Paterna, que agents i tècnics d'altres equips podien accedir a les instal·lacions a visionar 'el passe', per a una vegada finalitzat, furtar-li al club els millors jugadors en la seua pròpia casa i davant els seus propis nassos, amb el consentiment del president de torn. Cap veu, de les quals ara es proclamen capdavanteres de la pedrera, va alçar el to davant aquell atropellament, ni quan entre sopars, paelles i amistats els Toldrà es van fer amb un terç dels jugadors de l'escola per a dur-se a molts, els millors, al Barça, una entitat, la catalana, que paga suculentes sumes a aquells agents que els duen futbolistes vàlids sempre que acaben quedant-se en La Masia. En aquells moments, ningú parlava de 'destralades a la pedrera' i no ho feien perquè molts dels que ara ataquen a Salvo amb Tendillo o Vezo són dels que tenien cobert en les paelles diumengeres que la família Toldrà organitzava en el seu xalet de l'Eliana, construint amb elles una sòlida influència en l'entorn valencianista des de la qual regnar.

 

Fins i tot s'utilitzen arguments absurds amb tal de condicionar l'opinió. En el projecte Gloval Academy, en un dels seus punts, resa que el VCF no només ha de fabricar talent propi, sinó també aprofitar-se de les millors promeses internacionals que tinga el mercat, i per a més inri, fins i tot parla de crear escoles al llarg del món per a augmentar la seua capacitat d'atreure talent estranger. Un punt, que en este atac desgavellat i sense arguments, ningú pareix interessat a recordar. Com tampoc interessa recordar que el Gloval Academy no parla de ser l'Athlètic de Bilbao. Com tampoc interessa recordar l'estat lamentable en el qual es trobava Paterna al juny de 2013, i com, segons qui, en tot just quatre mesos cal exigir que una escola destrossada i escapçada comence a produir talents desbordants en ple hivern nuclear. Fins els alemanys, que en alguns casos inverteixen 14 milions anuals en les seues escoles, han necessitat 10 anys per a poder gaudir de Özil, Müller, Kroos, Reus i companyia.

 

El nivell d'insalubritat ho amida un filial que este estiu va haver de fitxar jugadors 'vells' per a poder formar un equip mínimament decent davant l'absència d'elements dels que poder tirar mà en l'escola. I tanmateix, en el primer equip, campeja amb força Fede Cartabia, al que ni tan sols li ha fet falta ser Messi per a poder guanyar-se un lloc. Només un parell d'amistosos estiuencs. La pedrera ha de deixar de ser un arma política que utilitzar a conveniència per a tindre amb que atacar, ha de deixar de ser un punt de polèmiques, màxim quan un rest de tècnics mil vegades més capacitats que tot el valencianisme junt decideix que cert jugador no està per al primer equip. La pedrera ha de començar a ser un assumpte d'estat que respectar i cuidar entre tots en lloc d'usar-la per a guerres particulars amb dirigents que ens deixen sense amics en el club que ens filtren informació. El viscut als últims dies resulta vergonyós.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *