Insígnia a Aurelio per a tancar un vodevil

Molts van acceptar tanta ximpleria, mentides, mitges veritats i altres faules perquè la fi de tot això convergia amb el bé comú de tots, en el bé en definitiva per al VCF.


Fa un any ja. Dotze mesos des de l'aparició per sorpesa d'Amadeo Salvo en la prèvia d'un partit davant el Reial Madrid per a anunciar l'arribada d'un desconegut inversor que pretenia fer-se amb el VCF, en venda des de feia molt, encara que només es diguera públicament setmanes abans de la seua compareixença, i de la pitjor forma possible, en plena junta d'accionistes. I ja va vindre tot amb una mentida inicial que avisaria de lo tolerants que anàvem a ser a partir d'eixe mateix moment a l'hora d'acceptar troles com si res.

En aquells dies el terror era l'estampa que tot ho decorava. El president de la Fundació exercia de negacioniste, "jo no venc", fins al punt d'acceptar el seu paper de comparsa en una transacció (signant fins i tot documents que ho configuraven com a tal) en la qual les parts deixaven que fóra Bankia qui dirigiria el procés al seu antull, i va ser així fins que es van adonar que el banc anava a posar als seus sense necessitat de buscar competència. Era la por a vendre qui regnava sobre ells, amb veus públiques de patrons amb pes dins de la Fundació que eixien a dir 'que es mengen el marró ells (el banc)', fins i tot justificant que fora l'entitat bancària l'única amb veu i vot en el procés.

Per abreujar, i per no repetir-se, direm que ja coneixem el desenvolupament de la història, amb les seues guerres de ruptura per a recuperar la iniciativa que s'havia cedit amb gust e ingenuïtat. Tenen sort Salvo i Aurelio que la competència haja resultat una estafa en quasi tots els casos (algun dia es parlarà de la serietat d'un procés que va acceptar estafadors amb tal de poder 'llençar-se el moc' i presumir de quantitat d'ofertants) perquè a dos seriosos que hagueren eixit no hagueren trobat tanta comprensió en els seus viratges argumentals.

Perquè ací cal tenir en compte diverses coses, la primera, encara que alguns pretenguen vendre el contrari, és que no havia més comprador que Wanda i Meriton, ambdós portats per Salvo. La resta, es divideixen entre farsants i un fons voltor dirigit pel banc en la reconfiguració del procés, allà per febrer, que més que pretendre fers-se amb el VCF estava més perquè Bankia no es menjara milionàries quites, usat com a contrapès per a obligar als asiàtics a sufragar fins a l'últim cèntim, enarborant amb ells la bandera d'un tercer que era l'únic que no oferia cap rebaixa en el deute. Curiós, no?

La segona és que molts van acceptar tanta ximpleria, mentides, mitges veritats i altres faules perquè la fi de tot això convergia amb el bé comú de tots, en el bé en definitiva per al VCF. Eixe aspecte no s'ha de perdre de vista; no és que agradaren, ni que no les veren, o vérem. Estaria bé que Salvo tinguera en compte això; Amadeo, som conscients que no es troben dos declaracions teues iguals, si t'hem acceptat tot açò és perquè l'alternativa era la mort, era un rus amb tantes demandes per estafa com mal gust, o un Tico amb bitllets del monopoli, o pitjor encara, la caspa amb els de Newcoval al darrere, i sobretot perquè tu vas presentar a gent solvent i de reconegut prestigi. Per no-res més. Com si fóra poc. Que sàpies que ens vam donar comte tots, no siga que ara, en temps de pau, vages a prendre'ns per bobos.

Ni tampoc és que se'ns haja passat per alt el desastre de temporada passada, els errors i moltes altres coses, com eixes 20 multinacionals que vas anunciar i mai es van veure per ací. Només que a diferència d'altres sabem contextualitzar la realitat, per a comprendre que una vegada obert un procés de venda tota la resta quedava, d'haver existit alguna cosa, en paper banyat. Sort, tens doncs que esclatara la venda, perquè sense ella el llegat que haguera quedat seria terriblement trist.

La resta és literatura infantil. Els que lladren, lladren perquè no van guanyar els seus, els que venien amb amics i promeses de càrrecs i prebendes per a tots, que és com han estat vivint tota la seua vida. Lladren per vergonya, perquè saben que han fet el que van fer altres amb Dalport, donar-li pàbul, publicitat i pista a gent immoral, a enganyadors que només tenien paper de fumar a la butxaca en lloc d'avals i documents reals. Lladren perquè se'ns oblide tot això, perquè no vegem el seu ridícul, mentre ens entretenen amb corts de veu de fa 8 mesos, com si fórem tontos. Per què eixa absurdessa de pretendre colar-nos la bondat d'un fons especulatiu que a més no es va tallar a l'hora d'anunciar que venia amb un afamat liquidador anglès per a fer-se càrrec del projecte 'esportiu'? Per què eixe orgull de no reconèixer que es van equivocar fent-li el joc als russos per pura amistat amb alguns dels seus representants en la terra? Al final l'únic 'honest' en eixe aspecte va ser Rus, qui no va tardar a anunciar que era tot mentida en un intent de salvar la seua imatge.

Lladren per a veure si els cau alguna cosa 'amb el nou', amb lo que omplir-se l'estomac, perquè veuen arribar l'hivern i saben que van quedar amb el cul a l'aire. Dissimulant acordant-se ara de Wanda, que primer els van menysprear, i després, es van oblidar d'ells. Sí, en l'altre costat van fer el mateix, la diferència és que ells van donar suport a un president amb cara, veu, càrrec i currículum que portava a un parell de tipus que ixen en la llista forbes en lloc de la de la interpol. Prompte veurem els pagaments a eixa gent, sinó és que els estem veient ja.

Tampoc anem a oblidar-nos que els 20 punts que va exigir la fundació a l'inversor són una faula, un afront per a qui els va inventar vist el resultat, tot fruit d'aquella por a vendre inicial, fruit d'alguna cosa molt d'ací, que quan et poses a fer alguna cosa ixen 30 volent manar en tot i manar més que tu. Però eren, són, 20 punts il·lusos e irreals, d'un proteccionisme que no existeix en el mercat des de l'alliberament que va capitanejar l'administració Reagan en 1990, i que cap inversor haguera acceptat. En això Meriton ha jugat molt bé les seues bases usant els pufos del VCF com argument per a anar rebaixant exigències i traure un millor tracte per als seus interessos. Això és tan cert com que en ocasions dóna la sensació que més que un propietari, o un inversor, alguns el que volen tenir és un ostatge.

Les contradiccions i les bandades en tot este procés han estat brutals, soles un neci no les veuria, ací tenim al pobre Aurelio, que es va passar mitja vida dient que ell no venia, que ell s'aniria a la seua casa, per a acabar fent-se fotos amb tots els singapurenses que es passen per València a signar contractes i arreplegant finalment un pin no es sap molt bé per què. Perquè no serà per haver portat la nau fins a dur-la a bon port en eixa tempesta cridada '#ventaVCF', veritat? No hi ha millor foto per a definir el que va ocórrer des del primer dia. Al final els terrors i les pors a vendre el club han acabat en insígnies d'or i brillants i en aclamacions.

I també ha acabat la venda, per fi, pel bé de tots, i va acabar en bones mans, si ho va fer en les millors possibles ho dirà el temps, i sobretot, els fets, perquè els wanderos (els quals ho vam ser des del primer minut) seguim amb que el xinès (éste si era xinès) ens agradava més. Igual és que som gent rara. E igual també un dia d'estos ens ho expliquen, lo de Wanda, dic. Seria el comodí de Salvo, 'persidecas' o venien de veritat? Siga com siga es va acabar el temps de la xerrameca i el chauchau i va arribar el de demostrar i fer. Perquè estem farts de paraules (i promeses incomplides) i famolencs de fets, de realitats palpables. Que es lo que toca ara, començar a demostrar i deixar de menejar la llengua.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *