For Sale

Estaria bé que tingueren la desvergonya de convertir al València en un filial del Barcelona. Vendre’ls als teus millors jugadors a canvi de foguejar-los xavals de dubtosa vàlua resultaria una humiliació sense precedents.


No es pot negar que es veuen coses una miqueta estranyes este estiu. Acaba d'arribar un jugador que fou descartat durant el passat mes de gener. I no només això, ho va ser després de filtrar, en una mostra pública de força, que gràcies a la teua oratòria i capacitat de convicció vas fer desistir a Neville – l'amic de l'amo – del fitxatge d'un tan poc acceptable Mario Suárez, perquè el bo era un altre, Mosquera. Una opció per la qual vas lluitar durament. Quin agent representa a tots dos jugadors?

També veiem com es juga amb el llenguatge de forma magistral. Del "no tenim intenció de vendre a André Gomes", al "no volem vendre a Alcàcer" (antany era Otamendi)… sentant-se a escoltar ofertes per ell. Mendigant jugadors a canvi en tota operació important que et planteges. Estaria bé que tingueren la desvergonya de convertir al València en un filial del Barcelona. Vendre'ls als teus millors jugadors a canvi de foguejar-los xavals de dubtosa vàlua resultaria una humiliació sense precedents. Difícil de tolerar, i menys de digerir. Sobretot per als teus propis canterans, sobre els quals ja no tindries autoritat moral alguna a l'hora de voler retenir-los. Si és que et quedava alguna.

La capacitat de jugar amb les paraules que posseeix Meriton sempre va ser sublim, tant, com que encara haja gent que no es done compte dels matisos, i aplaudisca escenes i frases retorçades que sempre es llancen amb la premeditada intenció de no agafar-se els dits. Ací tenim el 'aprenentatge dels errors', amb l'amo negociant traspassos i sopant amb dirigents de clubs rivals. Serà per posar de manifest la professionalització soferta en totes les parcel·les. Tals coses són per les quals em diverteix imaginar que el silenci en el traspàs del mitja-punta portuguès no responguera a un sobtat atac de rigurosidad, sinó al fet que s'enteraren del mateix per tuiter.

Sí, coses estranyes. Quilón, de sobte, torna a ser un baluard en un club acusat d'estar baix domini exclusiu de Mendes. Jugadors seus cauen del cel com a pluja en l'hivern, col·locats baix l'esperança de portar-te a Albiol com un favor; eixa insistent obcecació que ningú sap explicar, tal vegada, perquè no té explicació. Ni per edat, ni per cost, ni per res…

Ja va sorprendre la gestió del cas Parejo, assenyalant públicament a un jugador, deixant entrar a la premsa a sessions d'entrenament programades a porta tancada per a muntar numerets, o esperant a que s'aposten les càmeres davant de l'autobús per repetir postures de força que no han estat una altra cosa que voler fer-se el mascle davant un feble. Un contrast salvatge davant casos similars que han transcorregut (i transcorren) amparats baix la sobreprotecció de la mateixa institució. Tal vegada la diferència siga que un es va voler anar, i altres interessa que ho facen.

Tot funciona emparat per una sagnant, al·lucinant, i sorprenent dicotomia. Desmenteixes lo de Lopetegui amb inusitada velocitat, però calles davant situacions que requereixen respostes immediates.

Es suposava que l'ascensió d'un Director Esportiu portaria trellat. Però certament, han aplicat amb detall eixa frase que repetien pels mentiders des que va acabar la competició al maig: "estem a expenses del mercat". Plans, cap. Lo que surja.

Ens podem entretindre en mil i una coses. Però em crida l'atenció en gran manera, per exemple, que no hi haja espècimen en nòmina que no demane anar-se'n quant té una mínima oferta davant dels seus nassos. Ni que no es tinguen objeccions a escoltar ofertes per qualsevol. Això hauria de despertar-nos, com a poc, la curiositat. Però pot, no sé, que siguen més entretingudes altres qüestions. A mi em mosqueja esta imatge que es transmet de venda per liquidació/ salves qui puga.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *