Quants davanters ambidextros existeixen? Alcàcer és un d’ells. Capaç, estranyament, de trencar-la més quan pitjor està l’equip.
Alcàcer volgué ser un davanter mediàtic. Es va fer monyos, es va tatuar els braços, i fins i tot arribà a internacional, batent allí registres anotadors en una sèrie de cinc partits. Va provar a passejar-se amb cara de pocs amics pel camp, en un intent postrer d'obrir debats sobre la seua felicitat, com si els duels en un València de desgràcies no anaren amb ell. Tot sense fortuna alguna.
Durant eixe instant en el qual vam creure que s'havia fet malbé, solament romania agotnat, esperant que madurara la crisi del col·lectiu. El seu terreny més productiu. I fulminar en 17 partits els registres aconseguits l'any passat en 32 encontres.
«No m'agrada que diguen que sóc un especialista del gol, sóc bo dins de l'àrea, però també faig més coses», es reivindica.
Ara fa danses per a trencar amb elles la cintura dels centrals; regala assistències, i fins i tot perfila canvis d'orientació per a posar a companys sols davant el porter. Fa més coses, com baixar al fang, allà on el mig del camp, a ajudar i traure la pilota cap a la porteria rival construint així noves línies de pase i opcions d'atac. Els fica amb la dreta, i amb l'esquerra, fins i tot de cap. Però res d'això pareix valdre per a convertir-se en indiscutible. Ni en un davanter complet per al respectable.
Tant va arribar a convèncer-se la concurrència que anava de Líbero Parri en esta vida, que encara no s'acaba de creure que aquella ànima en pena rescatada del Getafe estiga complint amb les expectatives. En la graderia segueix sent 'Paquito', i en gran part de la crítica, un simple complement para Negredo.
«He de millorar en tot, tinc 22 anys, seguisc sent un xiquet dins del que cap», confessa. Com es millora?, ho va explicar en la seua última aparició per Las Rozas. «Treballant cada setmana i tenint tots els sentits en el que fas. I sobretot, voler. Si no entens que has de millorar donaràs passos, però cap a arrere. Jo sóc una persona que vol créixer en tots els aspectes de la vida, no només en el futbol».
Serà per això, que està per créixer, pel que mai es van atrevir a atorgar-li els galons que se'ls va regalar a uns altres amb menys esforç. Pizzi ho va posar, perquè va perdre a tots els seus davanters. A l'èpica, Alcàsser va acabar entre Basels i Mbias anotant 16 gols en mig any. Destapant-se com un ariet vàlid per a un València que va apostar fort per Pabón i Postiga, els causants de relegar al xiquet de Torrent al desterro de la graderia fins que es van marxar al gener.
«Açò és el València, ací sempre van a fitxar a grans jugadors, tindre competència és bo per a tots». Va declarar quan va escoltar que anaven a premiar la seua actuació com a salvador portant un davanter de 30 milions.
Per aqueixa estranya desconfiança que sobrevola sobre la seua figura es va produir entre silencis la seua eixida de l'onze a pesar d'haver iniciat el curs amb 5 gols en 6 encontres; calia fer-li lloc al nou. El que va donar pas a una bogeria d'arranjaments i cabrioles tàctiques que van anul·lar al de Torrent. Només l'evidència el retornaria al lloc, per a arreglar els seus números i finalitzar el curs amb 11 dianes en dos mesos frenètics.
Cap titular de la banqueta, fins al moment, ha trobat la fórmula per a evitar que s'anul·len mútuament Alcàcer i Negredo, que és el que succeeix quan coincideixen en el verd. Ambdós van saber sobreviure al debat, al mateix que va destruir tantes relacions en el passat viciant el vestuari.
«Em fixe molt en els companys. Ara tinc al meu costat a Álvaro, sempre tracte d'aprendre d'ell. La nostra relació va més enllà del futbolístic». Va afirmar a Marca al setembre. Sort té el València d'això, altres dos, en les mateixes circumstàncies, hagueren acabat matant-se.
Tal vegada siga eixa figura regordeta que es gasta, o eixe component de normalitat que va elevar a lema vital, convertit en un tret excèntric en un futbol tan trastornat, el qual li reste credibilitat. Però ahí estan els seus guarismes, millorant a cada any. Quants davanters ambidextros existeixen? Alcàcer és un d'ells. Capaç, estranyament, de trencar-la més quan pitjor està l'equip.
Haurà de ser eixe el pròxim repte de l'entitat, donar-li un equip que no es descomponga amb tanta facilitat per a veure-li triomfar definitivament. O correm el risc de matar a un jugador del cual no sabrem on es capaç d'arribar, tenint que imaginar-lo posant-se els partits de la selecció, on trau a relluir un ventall de qualitats que ací encara no les hem pogut gaudir.
«Sóc el mateix fora del camp que quan no anava convocat, una persona molt normal, no entenc per què he de canviar. Crec que seria un error. Disfrute amb els meus amics de tota la vida, amb la meua família i amb el meu gos», va contestar fa dos anys en una entrevista al Mercantil Valencià.
El seu nou treball consistirà a convèncer a les mirades perquè es dirigisquen cap a ell en lloc de perdre's en contes de fades. De vegades pareix que Alcàcer jugue en altre equip, que no siga d'esta plantilla. I ho haurà de fer, perquè ell no tindrà la butlla que tenen altres, al no contar amb cap aura mediàtica – és que fins i tot es diu Paco, i així no es pot – perquè quan es constipe seran implacables