La Garymania ha dut fins i tot als tabloides, a la desesperada, a buscar gent del terreny per a publicar les seues reaccions sobre l’arribada del ex Man.Utd.
Si algú no tenia clar el poder de convocatòria de la Premier, amb açò de Gary Neville, ho ha pogut comprovar en primera persona durant l'última setmana. Es va deslligar la febre pel valència al Regne Unit. Sid Lowe, el corresponsal de The Guardian a Espanya, confessava recentment que des del fitxatge de Beckham pel reial Madrid no havia vist al seu país un desplegament mediàtic d'esta envergadura.
Sky va donar en directe la presentació de l'entrenador, i durant tres dies tots els digitals van organitzar un Live arreplegant les reaccions i últimes impressions de l'arribada del bo dels Neville a la banqueta de Mestalla. El València mai va ser tan mediàtic com ho ha sigut durant esta setmana.
De cop i volta, tot el món en les illes, vol saber què és això de Mestalla i el seu histerisme. Ajá, no podia ser tot bo. El sambenito se'ns ha fet mundial. Estos dies vaig arribar a llegir a un diari irlandès – Irish Examiner -, on el futbol no és un esport cabdal, un article farcit dels tòpics més recurrents com punts negatius a sortejar per part de Gary en la seua assolellada aventura mediterrània. Oficialment, i a nivell planetari, ja som unes boges per als segles dels segles. I preventivament culpables del que li puga passar al xic.
Però amb això ja contàvem. Sempre ho som. Estranyament, ací, cap entrenador és roin, ni incapaç, ni comet errors, ni s'equivoca, ni tampoc careix del nivell necessari per al càrrec… Mestalla és l'únic lloc de l'univers conegut on un entrenador no fracassa per la seua pròpia malaptesa, sinó per culpa de la graderia. Què li anem a fer!
La Garymania ha dut fins i tot als tabloides, a la desesperada, a buscar gent del terreny per a publicar les seues reaccions sobre l'arribada del ex Man.Utd. Hem pogut vore noms coneguts escrivint en anglès. Fins i tot gent que ho ignora, ha tingut els seus tuits publicats en digitals que reben milions de visites.
David Moyes tancà el cercle el diumenge amb una carta en el Telegraph donant-li consells – Moyes alucina amb que no haja públic visitant als estadis -; centenars de columnes i articles es prenen l'assumpte com una qüestió nacional. "El futur dels tècnics anglesos està en mans de l'èxit o fracàs de Gary Neville" llegia el diumenge al matí en un dels grans periòdics de sa majestat. La manca d'entrenadors d'elit autòctons els té preocupats.
Posem algunes dades per a quantificar açò. Des de dimecres passat fins al diumenge a la vesprada – moment en el qual s'estan escrivint estes línies – en The Independent s'han publicat 20 articles vinculats amb Gary Neville i el València, altres tants ixen en The Guardian, 23 en el Telegraph, i 25 en The Times. Els quatre generalistes de referència. Al Daily Mail – el diari preferit de Margaret Thatcher -, el rei dels tabloides, la xifra és similar.
Si Gary Neville resulta el Guardiola anglès – sí, ja ho han comparat en alguns llocs – el València pot trobar el pelotazo mediàtic en la banqueta a poc que l'arriscat experiment del propietari – que va decebent a passos engegantits al personal – funcione.
Existeix una elucubració que gaudeix de cert consens, i és que el tipus no pareix que vaja a estendre la seua estadía més enllà de juny. Fins i tot en algun lloc s'han atrevit amb augurar que el seu futur després de l'Eurocopa de França el duria a prendre les regnes del seleccionat anglès. No veig per què no hauria de continuar si es guanya el jornal. Seria una relació altament profitosa per a ambdues parts; el València es comerciejaria un lloc en el món més enllà de guanyar títols i fitxar estrelles, i ell augmentaria la seua reputació diversos graus, si és que el seu somni és recalar algun dia en el United.
Però i si no funciona? La por a què suposaria eixe "no funciona", crec, és la base en la qual s'assenta eixa espècie d'acceptació general que ha tingut el excomentarista de la Sky. Que va passar de ser rebut amb sorpresa, estupefacció, e incredulitat, a acceptar-lo com si fora un elefant blanc caigut del cel. "Què guanyem pensant en negatiu?" em va dir algú en twitter el dijous parlant precisament d'açò. I té raó, ja sabem que té moltes paperetes per a acabar malament.
Un fracàs en estes probatures pot dur al València a cotes realment fosques, i a traure de la categoria d'utòpic el "Lim vete ya". Perquè el magnat, que en ocasions dóna la sensació de no prendre's seriosament el València, va col·leccionant una sèrie de decisions que semblen més dignes de Juan Soler.
L'elecció de Neville, tant per a lo positiu, com per a lo negatiu, no pot traure's de l'àmbit del capritx personal de l'amo. Com cap altra. Encara que últimament hagen existit intents de pintar-lo com un pobre ximple, segrestat per un portuguès maquiavèl·lic, que no s'assabenta de res.
A veure si esta estirp de vendemotos es jubila prompte. És impossible fer evolucionar al València si l'entorn segueix sent el mateix, usant els mateixos enganys, dels últims 24 anys.
Lim ha decidit donar un triple salt mortal. Pel bé del club, i d'ell mateix, més val que caiga dempeus i no es trenque la crisma en l'intent. El València, com hem comprovat i seguirem comprovant-ho, pot fer-se d'or comercialment si la jugada de l'entrenador anglès ix de cara i Draper és mínimament llest. Resem a Tomás perquè així siga. Perquè ja sabem el que ens espera si ix creu.
Cargando ...