El VCF no és un tros de paper

Sent veritablement com un alliberament que el club quede en mans de tipus que no tinguen res a vore amb estos entorns, amb les castes, els interessos i els baixos fons de sempre.

El corrent més romàntic ha d'estar vivint dies complicats en l'aspecte emocional, gents que veritablement han cregut en l'arrelament d'eset club i que han vist sempre com una atrocitat deixar l'entitat en mans estrangeres. Parle dels romàntics de veritat, no d'eixa estirp hipòcrita e interessada que només presumeixen dels seus amics 'famosos' i passen de la plebe per considerar-los outsiders menyspreables. Ells ara van amb la seua tenda de campanya instal·lada en la entrecama celebrant vendes quan no fa molt abraçaven la bandera de la democratització fins a extrems perillosos. El romàntic veritable no va celebrar res el passat 10 de maig perquè ell és del VCF, no de presidents. Sempre han estat inamovibles en les seues creences perquè són coherents, no penells que viren les seues preferències depenent de la simpatia que li desperte aquell que ostente la poltrona. Perquè creuen veritablement que açò és una pèrdua i no una opció de futur. Per això em desperten un profund respecte encara que no compartisca els seus ideals. La gent honesta i coherent sempre tindrà la meua admiració.

Algun no ho sabrà, uns altres, els menys, sí. Però un mai va creure en la marabunta, per a mi, a diferència d'eixos romàntics, la democratització del club haguera sigut la veritable mort. Com va dir Cánovas alguna vegada “jo seria republicà si ací existira ciutadania”. I en este cas no crec que haja, ni l'haja hagut mai. La nostra va ser una societat caudillista, que es va llançar sempre a cegues als braços del primer líder amb carisma que els va assaltar; eixe caràcter explica fenòmens com els de Blasco Ibáñez o Paco Roig. Una comparança salvatge, encara que no tant si s'aprofundeix en la personalitat d'ambdós personatges. Obrir el portal de Mestalla haguera sigut regalar-se'l als populistes i convertir el club en un club ingovernable al servei dels de sempre i per a sempre. A més, tal vegada recolzat en un profund menyspreu cap a la casta governant que ha patit la SAD, sempre vaig ser partidari de deixar el club en mans de foranis, si pot ser de Plutó, o més enllà de la via làctia. Quant més lluny millor. Sent veritablement com un alliberament que el club quede en mans de tipus que no tinguen res a vore amb estos entorns, amb les castes, els interessos i els baixos fons de sempre.

La venda del VCF és molt més que deixar l'entitat en mans d'un estranger. És la confirmació d'un canvi de perfil en la governabilitat del futbol. S'han acabat els burgesos locals de mig pèl, empresaris menuts o mitjans amb una visió localista i personalista de la gestió i del món. El nou segle està exigint dirigents preparats, amb idiomes, amb visió de futur, amb contactes en mig planeta… un perfil molt superior al que estem acostumats. Un perfil que a València encara no es dóna a eixos nivells perquè segueix esta sent una ciutat que margina el talent per a protegir a les famílies. Amb la propietat – si no passa res estrany – de Peter Lim la institució entra a jugar en les grans lligues; arriba l'hora de jugar a lo gran i de jugar de veritat. O almenys eixa ha de ser la intenció. Si no, quin sentit té la venda?

Resulta cautivador recórrer a l'arrelament; 'ens han furtat el club' és una de les moltes coses que s'escolta en entorns dolguts per l'esdeveniment. Jo, sincerament, veig molt reduccionista encasellar tot el que representa esta institució a un tros de paper groc, que és el que és una acció de la societat. Els sentiments, la representativitat, la història, la tradició, l'orgull, la passió, les alegries viscudes i les decepcions patides; eixos pobles amb una rajola en la seua porta amb els colors del VCF, les penyes, el xaval que es fa 7000 quilòmetres per a visitar Mestalla gastant mitja beca d'estudis; les fileres de cotxes amb un escut del VCF penjant del retrovisor o en forma d'adhesiu en el xassís, els comerços i restaurants amb l'emblema del ratpenat en la porta, al mostrador o penjant de la paret… tot això no es pot reduir a un tros de paper, ni afirmar que s'ha perdut perquè l'amo deixa de ser de Massalfassar per a ser-lo de Singapur.

En una era de canvis, on estem evolucionant cap a la ciutadania global, deixant arrere les fronteres per a ser tots un poc de totes parts, on et trobes aficionats del VCF en tots els racons de l'orbe, no es pot anar amb forrellats ni fronteres. El VCF és nostre, i és del món, és de tot aquell africà, valencià o islandès que ho sent com a propi. El VCF no és un tros de paper. O a cas el Celtic deixa de ser tot el que és perquè el seu amo siga americà i no irlandès? Afirmar això és el mateix que dir que el club és Soler, o Llorente, i res més. I este club és massa gran com per a reduir-lo a tan poc.

Ara la necessitat de l'entitat radica en construir-se un futur, assentar les bases d'un govern estable que deixe arrelar una idea. I la venda suposa això, la fi de la incertesa, l'acabar-se el vertigen de futurs foscos que deixen presents agònics. Un poc d'il·lusió i esperança eren necessaris per a tornar a estimular-se, i a xicotetes tasses, s'està aconseguint altra vegada. Soles falta que res ni ningú ho desbarate, des d'ací es pot començar a reconstruir un imperi marcit.