Mentre els ulls del món estan pendents dels jocs de trons, d’arribades de maharajàs i planificacions idíl·licament pomposes, hi ha una camada de menuts canterans que estan enderrocant les portes de la muralla a força de balonades.
Potser siga l'única cosa positiva d'una temporada turmentosa, doblegada pels sensesabors per a convertir-la en una història de terror que ja es fa massa pesada a estes altures del conte. Este fi llamp de sol en plena grisura és el poc al que el famèlic es pot agarrar per a dir-se a si mateix que haurà valgut la pena aguantar tot açò si d'ací ix la base d'un equip amb futur. És l'únic llegat que li queda a Pizzi per salvar, l'única missió d'un club tan acostumat a la muntanya russa que signa el diagnòstic de viciós.
La realitat actual, fins que abril es pronuncie i delineen el nou camí, és la que es cimienta baix els peus d'estos xics, que emparats pel paraigües de 'GloVal' i entre el silenci de qui els observen, van copant llocs en la primera plantilla a manera de sigil·losos invasors. Va començar l'estiu amb la imposició d'Alcàcer a un tècnic que mai ho va veure amb bons ulls; havent de compensar-li amb un Pabón que es va demostrar incapaç d'arribar al mínim exigible per a jugar al VCF. Ell canterá tampoc va demostrar massa quan li van deixar i pareixia tindre traces de jugador inservible per a tals altures – ací un dels que ho pensava – però li van bastar quatre estones sobre la gespa i dos clops de confiança per a consagrar-se com l'aposta de futur més prometedora.
Alcàcer no només haurà de sobreviure a l'estatus de jugador de la pedrera, sinó també a eixa gossada de partidaris que ho han situat ja, als seus 20 anys i amb els seus 2 ratets en primera, en la responsabilitat de ser el golejador que salve a un grup que s'extravia cada vegada que passa del mig camp. Mentre li obliguen a navegar per eixes aigües se'ns oblida que està a quatre temporades – si no ho perdem pel camí – d'arribar a la seua maduresa futbolística; massa recorregut té per davant per a tantes mirades posades al seu bescoll en plena casella d'eixida. Almenys, a alguns, ens tranquil·litza l'actitud del xic, que desprèn una maduresa mental i un aplom poc comú en una persona de la seua edat.
Mentre el davanter es duu els flashos, en el primer equip ja circulen fins a nou canterans. Uns ja ho estaven, altres ho estan de forma casual; alguns més, com Gayà, s'han guanyat a pols la seua estada; i uns quarts, com els Salva Ruiz o Portu encara els aguaita eixa incertesa que dóna estar entre dos aigües. Quasi sense adonar-nos, esquivant els Vezos que alguns van llançar a manera de pedres, el projecte GloVal ha colonitzat el primer equip, i ho ha fet en el seu any zero. Fins animals com Fede, que pareixia destinat a la perdició, está entonant la seua ment al ritme que afina les seues cames. Aquell cavall desbocat que va debutar amb les calors d'agost ha deixat pas a un interior més assossegat, amb millor coneixement del que té entre mans i més efectiu. Té defectes que polir – molts els arrossegarà per a tota la vida – però ja mostra eixa pausa inconfundible que atorga la confiança.
Encara que a Bernat li falta un Mathieu que li acompanye en el seu aprenentatge per a fer-lo millor jugador. Les circumstàncies – diguem-li circumstàncies, diguem-li gallec tròspid – li han obligat a ocupar una posició que no se li dóna massa bé. Conjuga actuacions brillants amb altres desastroses. Els rivals, sabent-lo, ja centren tot el seu poder ofensiu per la seua banda, aprofitant-se de les seues esquenes; que en una d'estes les rescata el govern confonent-les amb una autopista. Però té qualitats de sobres per a compensar totes eixes manques. Bernat és l'únic jugador de la plantilla que sap donar-li profunditat al joc en bandes de l'equip, els seus defectes defensius moltes vegades són més producte de la seua falta d'alçària o d'experiència que d'absència d'aptituds. El seu creixement deixa entreveure un carriler que s'assembla, físicament almenys, massa a Pepe Carrete. Per ser l'únic obligat a jugar fora del seu hàbitat natural, és el qual major repte té davant si, i fins ara, ho està afrontat amb plausible suficiència.
Estos tres, al costat dels Parejo, Mathieu, Alves – tant de bo Keita i Oriol pogueren seguir –, representen la llum en esta travessia de mitja taula. Sobre resultats mediocres Pizzi està construint entorn a ells la base de l'equip del futur, i sobre ells, hauria d'alçar-se l'equip que qualsevol adinerat o aparellador porte quan assalte la propietat. De casualitat; quasi sense voler; havent de solucionar mil obstacles perquè molts d'ells hagen pogut sorgir; com haja sigut, però la veritat és que el VCF s'ha trobat amb una generació que si no se l'engoleix la tempesta que està fent sotsobrar al vaixell serà la qual prenga el testimoni d'aquella que van representar els Angulo, Farinós i Mendieta en similars circumstàncies fa quinze anys. La generació 'GloVal' ja està cridant a la porta… obrim-la, collons.
Cargando ...