Bankia ens roba

Que l’ens rescatat ha jugat brut no es pot negar, que KPMG ha exercit d’agent doble és inqüestionable, tant com que Aurelio Martínez i Amadeo Salvo han mentit i tergiversat la realitat com els ha donat la gana.


Un dia d'estos Salvo es despertarà i s'adonarà que ha aparegut en eixe lloc en el qual sempre es va negar a estar. Sí, la seua falsa sensació de triomf després del certament demagog acte a Mestalla no és més que una xicoteta il·lusió. Al final de la partida, tant Fundació com VCF han anat a morir a l'escenari que sempre ha plantejat el banc – el gran roín d'esta pel·lícula de mentides gegantesques –. Des del primer dia, i especialment després de la sentència de l'aval, l'entitat financera ha pressionat perquè propietari i president de la SAD acceptaren la realitat i posaren en venda el club. Cap dels dos agents, en aquells dies, van veure necessari capitanejar cap procés perquè tenien paüra de ser ells els que passaren a la història com aquells que van vendre el VCF – a més, a ells els varen buscar per a una altra cosa –, així que el 'marró' va caure en un ens aliè, que ja per sí mateix, despertava antipaties entre les masses. Van adoptar la posició còmoda, la de negar-se a vendre i deixar que fora altre qui portara les regnes d'un procés que fins a fa dos setmanes a cap de les parts li pareixia roín.

La primera elecció de Bankia sempre va ser executar la garantia a la Generalitat i cobrar-se de les arques públiques 90 milions. I és en eixe moment quan varen entrar en joc altres agents. L'ens polític, que ha bloquejat la venda del club durant sis anys, va pactar el traspàs accionarial amb el creditor a esquenes d'un club i una Fundació que van fer oïdes sordes a les peticions del banc perquè foren ells els que iniciaren la eixida dels títols al mercat. Que l'ens rescatat ha jugat brut no es pot negar, que KPMG ha exercit d'agent doble és inqüestionable, tant com que Aurelio Martínez i Amadeo Salvo han mentit i tergiversat la realitat com els ha donat la gana per a benefici propi; o per algun motiu que se'ns escapa i no volen explicar-nos. Aquí no hi han herois ni víctimes, són tots culpables d'un procés torticer que pot implicar conseqüències nefastes. Mirar pel bé del VCF? Un eufemisme utilitzat molt a la lleugera per part de tots.

Té motius Salvo per sentir-se traït, i Aurelio també, però estos motius han existit des de, mínim, Agost de 2013. I en tots estos mesos han assentit amb el cap qualsevol 'ordre' que han rebut. És especialment curiós que tota esta bel·ligerància haja coincidit en temps i forma amb el descart de Peter Lim del procés. Tal volta hauria de dir del auto-descart. Perquè el dia de la seua presentació en roda de premsa, hores abans del partit davant el Reial Madrid, el propi Salvo va justificar – i va voler jugar en ell amb les seues normes – el procés de venda de Bankia: “en ser un banc intervingut necessita crear un procés de concurrència” i fins ho va defensar: “Bankia és lliure de vendre-li a qui vulgua”. El papeló del president exigeix una explicació convincent que es nega a donar, amagant-se darrere de l'animadversió general cap a una entitat bancària per a recuperar un terreny que ha perdut amb la fugida del empresari asiàtic. Hores abans de la junta d'accionistes estava presentant-li un comprador a Bankia, acompanyat del president de la Fundació, per a una vegada amagat el sol i eixides les estrelles, seguir amb el seu doble discurs: “Bankia no és ningú per vendre això”, encara que ell mateix – juntament amb l'amo – fora a fer-los una oferta per a comprar-lo. Bankia, per a Salvo i Aurelio, es amic u enemic a cada fulla que lliges del llibre.

Encara no ens han explicat els perquès de la il·legitimitat del procés. El dia de l'Atlètic de Madrid, al Calderón, tant Salvo com Lim van aparèixer de la mà anunciant una visita a la seu del creditor per presentar-se a eixe concurs tan maliciós, perjudicial, obscur i tan criticable. Però mai es va queixar d'això fins que l'asiàtic 'va pegar a fugir'. Coses com estes son les que em generen desconfiança en el president del VCF. Aurelio tampoc s'escapa. Es va presentar davant nosaltres al principi de tot per deixar-nos un “Bankia no vol vendre ell a soles, sempre ha buscat un procés pactat i consensuat. És més, tant de bo volgués vendre per sí soles, em llevaria un pes de damunt”. Només ell sap si mentia llavors o menteix ara. En qualsevol cas, ha mentit. Com quan va dir que se li va quedar cara de tocacollons en assabentar-se que Salvo va anar a Bankia amb Lim hores abans de la junta d'accionistes, callant que ell els acompanyava als dos.

Com quan va dir que “és mentida que Bankia vulgua vendre, ja no sé com dir-ho” per eixir setmanes després amb un “Bankia mai ha canviat la seua postura, des de la primera conversa que vaig tindre amb ells ens va instar a vendre les accions”. Tal és així que Aurelio va signar, al costat de Bankia, perquè KPMG muntara i dirigira el procés d'elecció i recerca d'ofertes. Acceptant les seues clàusules i terminis. Ahí, si tant perniciós era tot, va tindre la oportunitat de plantar-se. Pero es veu que en aquells dies ni banc ni consultora berenaven xiquets valencianistes a les portes dels col·legis. El president de la Fundació també haurà d'explicar per què va dir després d'una de les últimes reunions del patronat que “he pogut esbrinar la identitat dels oferents però no he volgut anar més enllà per prendre una decisió justa, perquè quan coneixes a algú vulgues que no et condiciona”. Es dóna per entès que tant Aurelio com la Fundació si volien tenien accés a la informació del comprador o compradors (com així ho reconeixen els patrons fora de càmera) però renunciaven a ella per poder prendre una decisió justa. Osiga, que la Fundació havia de prendre una decisió. No estem venent que Bankia és roina per deixar-los fora del procés i no comptar amb ells per a res?

És molt lloable que el club i la seua Fundació vulguen capitanejar el procés de venda, però varen tindre l'oportunitat de fer-ho fa mesos, i es van negar. Van poder capitanejar l'Enterprise si hagueren volgut, però van voler jugar al joc que els va plantejar el banc per la seua negativa a treure a la venda les accions. No oblidem que Bankia venia el deute (l'única cosa que és seua), i el venia perquè la Fundació es negava a vendre els títols enrocat en la seua plausible postura de refinançament. I els venia perquè els 315 milions que li deuen ningú se'ls paga. En tot este garbull han hagut mil i una oportunitats de 'capitanejar' processos i s'han volgut malgastar totes fins que un empresari del sud-est asiàtic es va anar per on va vindre. Llavors, va esclatar tot i tot va començar a ser qüestionable. L'actual gestora, l'actual procés, és el que s'havia d'haver fet des del primer dia, ens haguérem evitat este vergonyós espectacle, esta amanida de mentides i manipulacions de proporcions universals i no haguérem tirat per la broda mesos i mesos de planificació ni cap gest o postura ens sonaria ara a falsa e interessada, sinó a sincera i lògica.

Només Salvo sap la finalitat última de la seua rebequeria; potser fora espantar la competència per quedar ell com el salvador juntament amb una reentré de Lim per la porta gran, o potser buscava la forma de vendre-li a dit a l'asiàtic l'empresa sense necessitat de concursar per ella a risc de perdre. Perquè en tot això totes les parts han actuat amb majúscula irresponsabilitat, i un obscurantisme que no genera cap confiança; mantenint postures i actituds vergonyoses que fan pensar que han mirat més pels seus interessos que pels del València CF. Està molt bé enarborar el “Bankia ens roba”, però fins fa cinc minuts, no se'ns vaja a oblidar, hem estat participant en el robatori. Menys demagògia i més sensatesa. El VCF podria estar venut des de novembre, com a mínim, si s'hagueren fet les coses bé, si s'hagueren acceptat en aquells dies la realitat de la situació, si tots hagueren mirat pel bé del VCF i no pels dels seus ideals. A Salvo cal reconèixer-li una virtut inqüestionable, i és que sempre sap jugar amb les bases que té, siguen moltes o poques, convertint-les en armes poderoses. Ha utilitzat a la perfecció l'animadversió del carrer cap a un banc i uns polítics per revertir la seua situació d'inferioritat en tot això i adquirir una aparent postura de força de cara a l'opinió pública.

Però també cal dir, que en el fons, no ha aconseguit massa de tot alló que va pretendre amb l'assemblea informativa de Mestalla. Si poguera parar-se a mirar, veuria que està al punt inicial que els va plantejar el banc el passat estiu i que es va negar a acceptar en el seu moment, acollint-se al esperit democratitzador. Salvo conjuga el perfil de president que hem estat desitjant tota la vida per al club. Però en este procés s'està perdent, i no ell soles, sinó tots els implicats. Cap de les parts ha estat a l'altura de les circumstàncies. Fins ara, a la foto, es veia el banc “venent el VCF” (que en realitat venia el deute), ara , la instantània ens mostra a la Generalitat, a la Fundació i al president del club asseguts en una taula venent el club a uns senyors desconeguts. Estan fent allò que sempre es van negar a fer i que varen jurar i perjurar que mai farien. Al final d'esta historia han sigut ells els que han donat el seu braç a torçar. Estan venent un triomf, quan poden haver encaixat un gol per l'escaire. Ha canviat alguna cosa? Crec que poques, o cap. Al vell concurs (per nomenar-lo d'alguna forma) Bankia ja exigia el pagament íntegre del deute amb la Fundació. El negoci continua estant amb el del club, per tant, el poder continua estant en mans de Bankia, i per al futur comprador serà primordial obtindre el vis-i-plau del creditor per a reestructurar el forat de la institució, i qui sap, si per a trobar finançament futur per al nou estadi. Perquè no ens enganyem, el VCF soles es interessant si el seu deute es reduït per alguna via. Venent soles les accions o canviar de creditor no soluciona res.

Mentre ens entretenim amb els seus jocs d'artifici hi han preguntes que segueixen sense contestar-se. Com les presses de Bankia per vendre per a passar a dilatar el procés sense explicació lògica; les acusacions de Salvo en el seu míting sobre un intent de bloqueig del banc en negar-se a descomptar pagarés del traspàs de Soldado; les pressions a Deloitte perquè no signés amb el club…etc Massa coses massa importants per a quedar sense resposta, confirmació o desmentit. Potser els últims moviments de Lim, comprant jugadors responguen algunes qüestions de la 'rebequeria' institucional. Per què l'empresari va anunciar amb un 'tomorrow' que acudiria al banc el dia 15 i després va desaparèixer sense donar senyals de vida?, Per què es va exhibir per res? Igual eixa compra de jugadors del Benfica siga un spoiler dels plans que tenia (o té) per al VCF. Espere que algun dia ens ho expliquen, ha de tindre una lògica tot este joc de mentides, espills i ombres.
 

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *