Quan clamen pels homes de futbol, en realitat, estan clamant per la continuïtat d’aquells que han manat sempre, dels que ja coneixen, als que poden manejar amb 3 ‘rajes’ en una ràdio, dos copes en un pub o tres missatges de telèfon.
Havia un tipus, un tal José Gascó, que va omplir el VCF de bruixots, vidents i altres mags de fortuna per acabar amb un suposat malefici, intentant posar fi a una plaga de lesions i una ratxa de resultats nefasta. D'aquell home poc més es va saber, no va durar massa, però els que anaven al costat d'ell en aquells primers anys 90 han estat, i segueixen estant en certa mesura, pul·lulant per l'entitat fins fa poc. Al costat del directiu esotèric apareixia Pedro Cortés, un home agafat per una càmera oculta organitzant baralles de Vale Tudo i altres assumptes poc legals. Va ser president per accident als 80 i va aprofitar les seues poques setmanes en el càrrec per a traspassar a Robert al Barça, recuperant amb això un préstec personal que li va fer a l'entitat – també van prestar diners altres directius, soles que ells mai van reclamar la devolució del mateix, i molt menys van vendre actius del club per a això – . L'homenet faranduler segueix pels entorns, venent-se com a home de futbol. La seua última etapa va ser tan heavy – què curiós que mai li traguen els draps bruts a Pedrito – que Llorente, escatat per la relació passional que mantenia amb Becalli, va acabar llevant-li els poders per a posar-ho de florer. Pel camí Jonhatan es va comprar un Ferrari gràcies als 100 milions nets que li va signar per ser amic de la família.
També apareixia per ahí Andreu, un immortal, que atresora la virtut d'haver sigut directiu amb Tuzón, Paco Roig, Cortès, Ortí i Llorente. Al bo de Don Arturo – que també té morts en l'armari, la que va embolicar amb les factures i la visa no va ser poca cosa – li va presentar la dimissió acusant-lo de despilfarrador; i pel camí es va apuntar al rogisme. No va durar molt en ell, és cert. També es va anar en 2003 al·legant que el VCF anava a rebentar i que ja no es sostenia societàriament pels seus deutes i mala gestió (la de Llorente), deixant anar un any abans que tant de bo el VCF quedés segon en lloc de campió, per estalviar-se les primes; les mateixes que va lliurar sense dilació en 2013, i en un club amb un forat comptable de -40 milions, per quedar quart. Un home camaleònic on els haja. Era un club curiós, en el qual un directiu es podia presentar a l'agost a una reunió del consell per anunciar que durant les seues vacances en el carib havia congeniat amb Deschamps i ho havia fitxat. Algun altre després de vacacionar per Argentina fitxava a Diego Alonso. O segons la setmana, es portava a Aragonés, un altre a Mané, el de més enllà a Irureta… per acabar tots signant un paperet per guardar-se les esquenes i responsabilitzar al director esportiu per si el torero de Benítez eixia malament. Havia gent curiosa com Beatríz Delgado, la versió femenina de Javier Gómez, una advocada que passava minutes milionàries a la SAD per exercir de secretària del consell al mateix temps que tramava colps d'estat per a carregar-se a Llorente. Es va anar d'ací cobrant 1,2 quilos d'indemnització. De Jaume Molina i els seus telèfons oberts perquè cert periodista de la ciutat escoltés les reunions del consell parlarem altre dia.
Per no fer-ho més llarg, ens pararem en Llorente, un tipus que va passar de dirigir un Mercadona de barri a ser director general del VCF. Va arribar sense saber que era un fora de joc. Un altre home de futbol, eixa estirp que ha abundat per Mestalla. Baix el seu mandat el club va sofrir 2 causes de dissolució (si ens posem tiquismiquis serien tres) i va portar a Metrored ocasionant un forat de 5 milions només perquè el seu exjefe estava ficat en el tema; va parir una ampliació de capital fraudulenta en 1996 i va fer guanyar diners a molts amics a costa de tots nosaltres. A això li diuen ser un gran gestor. Sort té d'haver-se dedicat al futbol, perquè amb este historial com a administrador no ho contracten ni en un Burguer King de pedània. Si seguim amb Soler, el seu amic del Cash Flow 'el VCF soles té un xicotet problema de tresoreria' (550 kilos de deute), Soriano amb Zorío i les Mestalla Plots, ens tallem les venes aquí mateix. Tot este rest de cacaueros, maleducats, saltimbanquis, protoplasmes i malfactors per fi són història. Engolits per a sempre pel 2013. I en lloc de celebrar-ho com va celebrar Dubai la nit de cap d'any, ens hem quedat com si res; potser seguim en xoc, sofrint la Síndrome d'Estocolm. Quasi pareix que trobem a faltar tot allò. Però sí, per fi ens hem lliurat de tota esta fauna. Però encara queden coses per netejar.
A l'ombra d'aquelles directives també va créixer una flora mediàtica d'igual o més baix calat, que encara perdura. Gents que patrocinaven denúncies falses contra presidents per a després no rectificar, robant-los anunciants al club per propi interès. Alguns malviuen, intentant sobreeixir amb prou feines; altres ahí estan, com si res, repetint-se com l'all-i-oli. Fins li han muntat a Bankia una ràdio oficial. Ni que el banc ( i la Diputació de València) patrocinés cert anuari…
Segons pareix el canvi de règim no ha sentat massa bé a estos sectors anquilosats. Algun ha arribat al punt de bramar en antena expressions com 'la polla de Cambodja' (referint-se a Peter Lim, que és de Singapur. Ens treuen d'Águilas i ens perdem…). Les velles formes, les que van alimentar l'etapa rogista, les que van acabar amb ella amb les seues guerres de mitjans i van donar pas a tot allò, segueixen vigents. Rebrotades després d'haver perdut el rumb. Un VCF modern, amb la necessitat d'això per a sobreviure als temps, no casa ni amb les velles castes ni amb els vells mètodes. El periodisme de whatsapp i cafenets amb el qual han crescut ja no els serveix, i s'espanten. En este nou VCF no saben menejar-se, ells, com els Gascó, Cortès, Andreu o Jaume Part, pertanyen a una altra època, a una manera de vida que s'està extingint i es veuen incapaços d'evitar-ho. Quan clamen pels homes de futbol, en realitat, estan clamant per la continuïtat d'aquells que han manat sempre, dels que ja coneixen, als que poden manejar amb 3 'rajes' en una ràdio, dos copes en un pub o tres missatges de telèfon.
Arribem a un punt en el qual al primer piltrafa que passa per la porta se li regala el dret de poder vendre un club que no li pertany; tot el món, pel que pareix, pot ara traspassar la propietat del VCF menys el president de la SAD, el qual té delegat el poder executiu per part del propietari. Fins a això li neguen. Potser en lloc de parlar de fals Cambotjans, de centrar l'enquina en la figura d'un dirigent legitimat per portar qualsevol inversor que estime oportú, caldria preguntar-se per què tots els fons d'inversió que han transcendit públicament tenen darrere d'ells a un home de Bankia, bé com a representant legal a Espanya/Europa, o bé exercint de celestins davant la consultora/banc. I quins 'homes de futbol' amaguen en la màniga per al seu equip 'gestor'. Però en lloc d'això, hem arribat al punt de voler desprestigiar a un tipus com Peter Lim pel mero fet d'arribar de la mà de Salvo. Un empresari que qualsevol que perga cinc minuts de la seua vida a seguir-li la pista descobrirà en quin edifici i avinguda de Singapur resideix, on ha invertit els seus diners en els últims mesos, i anys, la procedència de la seua fortuna i en quines empreses participa – Mclaren és una d'elles – . Però és més sucós insistir en l'obstinació de comparar-ho amb l'hindú del Racing, o fins i tot amb Dalport, i a lloar una entitat bancària i a un candidat polític amb els quals es tenen interessos personals i professionals. El rigor, ai, el rigor…
Un dels grans problemes que ha tingut el VCF ha sigut la seua casta dirigent, sí. I 300 milions de deute, sí. Però també ho és l'entorn que l'envolta. Un entorn sense altura de mires, mogut per interessos de tot tipus i condició, allunyat cada dia més del carrer i de l'interès general, que ha perdut les formes, la memòria, la decència i el respecte. Tan pesat i caspós com la resta de dirigents i polítics que han portat a l'entitat a la més absoluta de les ruïnes. Passant sense rubor de negar l'existència de comprador algun (Què boig va a vindre a comprar el VCF?, això no és Londres. Deien fa poc) ha posicionar-se a favor o en contra de grups interessats amb els quals comparteixen llaços i amistats. El 2014 té feina per davant, molta, i no és altra que acabar amb allò que no va poder 2013: Eliminar del nostre orbe al 50% de l'entorn que envolta al club de la mateixa forma que va eliminar el seu antecessor a la casta governant que ens ha portat a vorejar l'extinció.
Cargando ...