Aplicació de la maduresa

Al jugador que més temps duu en plantilla se li renova l’últim. Se li canvien les condicions sobre la marxa, quan estaven acceptades per les dos parts, fruit del rumb erràtic que pateix l’entitat. I no rep un tracte just en la negociació.


De forma desacomplexada l'equip del ratpenat ha apostat per l'extrema joventut i la inexperiència en molts dels seus camps. Hem vist entrenadors asseure's a Mestalla minuts després de traure's el carnet; en dits temps, ja ni tan sols fa falta posseir un bagatge que acredite mètodes.

En el terreny del baló ocorre el mateix. Cada vegada més joves, amb just uns minuts en primera i amb molt per demostrar.

Estes maneres es podrien vendre fins i tot com a una virtut si estigueren acompanyades d'alguna coherència. Però tals pràctiques van resultar kamikazes. El València és valent apostant decididament per gents amb futur però sense present, per donar-se'l tot per a formar-se, adquirir tot allò que no tenen quan aterren i de donar-los un demà vestits de blanquinegre.

Els tolera les seues imperfeccions i els seus defectes de formació amb una paciència, en ocasions, excessiva. I no vacil·la a l'hora de donar-los oportunitats sense fi. En eixa etapa inicial, el club fa tot el que ha de fer algú que es creu les seues pròpies accions. Perquè algú que pren tals camins és conscient que estos li van a costar disgustos, disgustos que es tornaran en aprenentatges, en creixement futur. Disgustos que serviran per a alguna cosa.

Però què falla? Tota la resta. Sumir-se en la incoherència quan arriba el moment de ser més coherent que mai. Feghouli és l'exemple perfecte. Ho podria ser també Unai Emery, o Ever Banega. Però en estos instants Feghouli és el nostre, i la resta, l'enemic.

L'algerià va arribar amb 19 anys a Mestalla. Va patir cessions, va conèixer banqueta, i va exercir de refresc, o revulsiu, de jugadors més fets. Va cometre errors d'actitud i de disciplina, va aprendre pel camí, i va anar millorant any a any fins a arribar als 25 sent un dels millors de l'equip. Trobà la maduresa, tant personal com professionalment, vestit de valencianista, coincidint dit moment amb el d'afrontar la seua primera renovació de calat.

Peròòò… Però eh ací el que defineix al València modern. Al jugador que més temps duu en plantilla se li renova l'últim. Se li canvien les condicions sobre la marxa, quan estaven acceptades per les dos parts, fruit del rumb erràtic que pateix l'entitat. I no rep un tracte just en la negociació. Si haguera sigut ell qui modifica les condicions de l'acord de forma capritxosa després de comprometre's seria víctima d'una lapidació pública.

Per estupidesa, és probable que perdes al jugador. Si no és que ho has perdut ja. Estem davant una de les insensateses més greus de Lim. Probablement, el engreimient que va envair l'entorn celebre amb vítores la marxa de l'algerià. No descartem també alguna traca. Seran els mateixos que en uns mesos es mostrarán incendiant les xarxes socials quan observen a Sósó aplicar la maduresa que va trobar ací en les files d'altre equip. En un estable, amb rumb i amb un grup bé treballat que li permetrà desplegar tot el seu potencial.

Son els mateixos que hui fan el que s'ha dit cada vegada que observen a Banega posar en pràctica el seu zenit, aplicar eixe estat trobar a València i que en lloc d'aprofitar-lo després d'aguantar-li tota la pubertat, li van deixar marxar quan va assentar la seua vida i la seua pròpia carrera. Just quan calia fer amb ell qualsevol cosa menys obrir-li la porta.

Perquè eixe és altre dels problemes del club, des de fa massa anys ha estat incapaç de construir l'estabilitat i trobar l'entrenador que faça al jugador créixer, evolucionar.

Feghouli està en el millor moment de la seua vida, en l'edat perfecta del futbolista. Tot el que havia d'aprendre ja ho ha aprés, tot el que havia d'errar ja ho va errar. Està en fase d'explosió, en la qual s'arriben als pics més grans de rendiment. És absurd perdre'l en estes condicions. Sobretot si l'autoengany duu a algú a creure que el seu substitut serà un jugador contrastat, de rendiment immediat i mediàtic. Pel·lícules per a enganyar a trompellots.

La realitat dicta que entre el traspàs i la fitxa que haja de guanyar aquell que arribe deixarà una operació molt més costosa que la de retrindre a l'algerià. I no hi han garanties, vist l'historial, que el nouvingut aporte més de lo que aporta ell. I vindrà, a més, amb una tara afegida, la d'aguantar-li el període d'adaptació que corresponga amb l'edat que tinga o la destinació de la qual procedisca. I això, contant amb que funcione bé.

No hi ha millor mostra que una entitat està sumida en el caos que observar-la prenent decisions allunyades de tota lògica i en un constant exercici de contradicció. És la definició que li podem donar al València actual, al de l'últim lustre – per no marxar-nos més arrere -, que no és altra cosa que un club perdut, sense rumb algun i dispers, freturós de qualsevol sentit. Són els símptomes que tot ens devorat per sí mateix exhibeix sense pudor en el seu dia a dia.

Mentre no es corregisquen estes actituds, el València no deixarà de tirar al fem els diners destinats a pagar másteres a jugadors i entrenadors per a que siguen altres els que disfruten i s'aprofiten d'ells.

Si no et tremolen les cames a l'hora de contractar a xics de 18 o 19 anys per a exigir-los resultats, no haurien de tremolar-te per a donar-los pes quan arriben a el punt ideal en les seues carreres, que és quan poden donar-te'ls de veritat.

A Feghouli li passa el que li va passar a Emery. Si és general l'opinió "de que no", hauria d'haver-se el club desfet d'ell fa dos o tres anys, traient-li rèdit econòmic. Ara arriba massa tard, ara, donar-li passaport, és veure com altres aprofiten tot allò que tú li has ensenyat.

Si esculls estes vies has de ser conseqüent amb les contres que porten afegides, i després, saber donar-los la continuïtat que necessiten per a aplicar tot el que van aprendre i poder beneficiar-te dels pros que posseeixen dits rumbs. Si no toleres això, si no tens la paciència per a aguantar, si arribes al moment de culminar fastiguejat; perquè segueixes per tal camí en lloc d'apostar pel segur, pel rendiment immediat?

El més greu dels problemes del València és que va perdre el trellat, i amb ell, milions d'euros que va llençar al fem com els tira un yonki desesperat. Este club no té un pla definit, i per això l'única cosa que tindrà serà una frustració gegantesca i permanent.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *