Perquè el València està en la situació ideal per a baixar a segona. Hi ha un equip tàcticament destrossat, sense una idea clara, un club absent, escapçat, on no s’escolta més que el silenci i ningú pareix capacitat per a prendre decisions.
Mai vaig pensar que les vivències d'un HSV (sigles del Hamburg -aesvau-) en descomposició m'anaven a servir d'alguna cosa, però mira, hem arribat a este punt. Presenciar en primera línia el daltabaix del gran club del nord, l'únic, en paraules de Hoeness, capaç de fer-li ombra al Bayern si deixaren de barallar-se entre ells, em va ensenyar que en situacions com esta, els crits, les amenaces i les escaramusses no serveixen absolutament per a res, llevat de per a empitjorar les coses.
He vist com 8000 seguidors, no 100, tancaven als jugadors en l'estadi i no els deixaven eixir fins a les 2 de la matinada, que fou quan la policia es va fartar i va decidir intervindre. He vist a un estadi fer fora del camp a un jugador que no donava una, i també a un jugador caure de cul de pura ansietat després de rebre un baló. A uns altres, medicar-se abans de saltar al terreny de joc per a calmar els seus nervis. I a entrenadors quedar-se en blanc en sala de premsa transmetent la sensació que estava patint un ictus en directe. No, no és el cas de risitas Neville.
Tendim a fer ús de paraules com 'ous' i 'collons', però el futbol no és d'ous ni de collons, és de ments. Es tracta de confiança i autoestima. És ridícul pensar que un grup descompost vaja a posar-se a rendir a lo bèstia d'un dia per a un altre per pegar puntades a les portes dels seus cotxes, o que vaja a canviar el seu rendiment per passar-se 90 minuts xiulant-los. Estes coses no serveixen per res, per a absolutament res.
Entenc que la reacció lògica, i puntual, de l'aficionat siga eixa; quina altra cosa pot fer a banda de cagar-se en tot? Però l'única cosa que porten eixes espirals són descensos sonats. No les salvacions que es pretenen trobar amb elles.
Perquè el València està en la situació ideal per a baixar a segona. Hi ha un equip tàcticament destrossat, sense una idea clara, un club absent, escapçat, on no s'escolta més que el silenci i ningú pareix capacitat per a prendre decisions. Un entorn emputeit i caïnita que aprofita la situació per a escombrar per a casa, i uns jugadors superats per la situació, mentalment bloquejats, que erren jugades senzilles, que cometen errors infantils, perquè quan reben, o els encaren, en el primer que pensen és en "i si la cague?"
El dubte, mata. Creure en un mateix és bàsic, i esta plantilla creu en no-res, només té inseguretats. La qual cosa és terrible, i açò és important dir-lo, ja que tenim un vestuari ple de xiquets, de tipus que ni s'imaginaven veure's en una d'estes.
Anit em deia un amic que "animar és donar la raó a la situació, acceptar que esta situació ens l'hem guanyada". No es tracta d'això, a hores d'ara tots tenim clar els perquès i els culpables. Sabem on està el mal. Es tracta d'un interés molt superior. Va de no enfonsar-se en segona. Perquè les conseqüències no serien simplement esportives, l'hecatombe seria financera, i prou contundent com per a creure que el club eixiria indemne d'un pas per l'infern.
Es tracta de salvar al València com a institució, salvar-nos a nosaltres mateixos, perquè serem els únics que estarem ací sempre. Passe el que passe. Tots els altres marxaran, i el VCF no serà més que uns mesos roïns a les seues vides. I a mí, no em dóna la gana veure al Girona en Mestalla. O no tindre Mestalla al que anar.
Per això hem de conscienciar-nos de la gravetat de l'assumpte. Que pareix que encara, molts, no l'han calibrat bé. Estrènyer el cul, mossegar-se la llengua, engolir saliva, per molt desagradable que siga, i acostar el muscle. Perquè en situacions com esta, la graderia, SÍ suma punts.
Evidentment, ajudaria molt que la propietat deixara de tractar al club com un joguet, de decisions capritxoses, i que començara a prendre's seriosament, d'una vegada, a la institució. Esta situació es pot traure amb un entrenador de veritat en la banqueta, no amb un col·lega, i amb una graderia lliurada en favor d'una causa major. No persistint en invents i enrocs. Reaccionem.
Ara com ara, les coses al HSV marxen. Es va salvar dos anys seguits del descens amb sengles gols de rebot al descompte. Pur miracle. Va cremar la moral de molta gent, tant que jugadors de 28 anys com Jansen -internacional amb Alemanya – s'han retirat del futbol de com van acabar. Cosa, que potser, jo no tarde molt a fer. Els xics que havien mutat en cons, incapaços de donar una passada a mig metre, que jugaven engarrotats i amb la mandíbula tan preta de la tensió que escopien sang, viuen feliços, fregant llocs europeus i rendint com mai havien rendit.
Han netejat les seues ments. I tot, perquè arribà un entrenador amb el cul pelat, que va exercir de líder i de mestre. Es van abandonar els experiments, i es van començar a fer les coses amb lògica. El futbol no és tan complicat. El problema ve quan intentes inventar-lo o et dediques a jugar amb ell com si fora un vídeojoc.
Activem el xip de supervivència, perquè no queda altra que sobreviure com siga. Les hòsties, al minut, deixen de doldre. La humiliació d'un descens és per a sempre, i no s'oblida mai.
Quan ho aconseguim, posem-nos a exigir responsabilitats als propietaris, no vagen a entendre que tal acte de generositat suposa un xec en blanc a la seua nefasta gestió. Si oblidem tot açò per guanyar 6 partits, llavors, el problema serem nosaltres, i no el senyor que està a 12 mil quilòmetres amb el comandament.
Cargando ...