Sí, Mestalla és un hàbitat peculiar. Per exemple, jo tinc una malaltissa tendència a estar sempre en contra de les actituds poc esforçades de les estrelles. Mai em posicione a favor del jugador si no està rendint acord a les seues capacitats.
Comencem per confessar-nos. Jo també he odiat a entrenadors. Sé el que és això. Seguim amb una altra, mai he xiulat a ningú. És més, eixes escenes sempre m'han paregut aberrants. On va quedar allò del suport incondicional a uns colors? Continuem amb més. Sí, Mestalla és molt especialet. I finalitzem amb alguna altra: També hi ha certa tendència a criminalitzar a la graderia (jo el primer) quan s'esplaia sense pensar en el moment ni en l'oportunitat. Són aficionats, és futbol. Cagar-se en tot forma part del show.
Stefan Szymanski, que és un economista i matemàtic al que li mola el futbol, va fer un estudi prou cridaner. Basant-se en dades recopilades des dels anys 80 i fins a 2008, va descobrir que només 2 de cada 10 destitucions ajuden a millorar els resultats. En la resta, s'empitjoren, o en el millor dels casos, es mantenen. I va aportar altra visió al mateix: En l'esport, la paciència té recompensa. No hi ha cas documentat en el qual donar continuïtat a una idea no acabe donant els seus fruits.
I eixe és altre dels meus problemes. Jo sí crec en el llarg termini i en els projectes. Per això mai haguera despatxat a Pellegrino. Considere incoherent portar a un entrenador novell i llençar-lo als 4 mesos. Si vols èxit immediat, no és millor apostar pel contrastat, anar a lo segur?
En alguna cosa discrepe amb l'estudi de Szymanski, que no deixen de ser xifres, les destitucions sí serveixen per a alguna cosa, encara que no siguen per a obtindre resultats. Ajuden a apagar incendis i calmar algunes aigües.
Convindrem que l'ambient que envolta al València és nociu des de fa molts mesos. Mai en la meua vida vaig viure una pretemporada com la d'enguany, on es va fustigar a l'entrenador amb ferotgia per resultats d'amistosos de preparació, que van resultar ser els mateixos que en els últims 11 estius.
Ara vivim expectants a saber què passarà amb Nuno. Que tampoc està passant per res estrany. La seua situació li és familiar a tipus com Cúper o Ranieri (en la seua primera etapa, recordeu el afer Fernando, Burrito i els coglioni de la seua àvia), i van saber reposar-se.
Un mai va recuperar el respecte ni la tolerància de la graderia, l'altre es la va guanyar a última hora classificant-se per a una final de copa després d'interminables anys de sequera. Hagueren altres que sotsobraren en el mateix mar, però van acabar enfonsant-se. Fins i tot de forma molt cavernaria, com la de Sánchez Flores. Espirito Santo encara ha de triar la seua forma de morir.
Sí, Mestalla és un hàbitat peculiar. Per exemple, jo tinc una malaltissa tendència a estar sempre en contra de les actituds poc esforçades de les estrelles. Mai em posicione a favor del jugador si no està rendint acord a les seues capacitats.
Mestalla, no obstant això, sent debilitat pels noms. És capaç de picar a Angulo sense cap tipus de pietat, al mateix temps que ovaciona a Joaquín per rendir la meitat que l'asturià tenint el triple del seu potencial. La diferència resideix en la capacitat per a saber fer una filigrana tan improductiva com vistosa.
En el futbol es sol premiar l'escàs esforç d'aquell que es considera talentós. A Mestalla li entres pels ulls o ja no li entres en la puta vida.
Deuria el club editar un manual per a repartir entre els seus jugadors i empleats. On el primer punt posara l'accent en l'actitud. "Ha de saber vostè que si no mostra l'actitud necessària, Mestalla pot acomiadar-lo amb una tremenda mocadorada a pesar d'acabar l'encontre amb un 5-0 al marcador. A sí mateix, comprovarà que si perd 0-3 i ha donat la imatge adequada, serà acomiadat amb una atronadora ovació". No és un suposat, les dos coses han ocorregut de veritat.
M'encanta Mestalla tal com és. Amb les seues neures, les seues histèries, i les seues passions. De vegades em diverteix, unes altres em cabreja, però no deixe d'estimar-lo per això. És un estadi viu. Tal vegada siga dels pocs estadis vius que es troben en el sud d'Europa. Boig i genial a parts iguals. Capaç en minuts de posar-se a cantar que fulano es vaja a que els fons es posen a cridar-se entre si, tancant la nit amb una festa. Sempre va ser així.
Fins i tot es podria dir que l'actual és l'època més moderada que es va conèixer de Mestalla. La seua etapa més tranquil·la. I sorprèn, perquè en temps passats, amb un 3% del que ha ocorregut en el club des de 2008, haguérem vist cremar el ciment.
La meua anècdota favorita de l'estadi, la qual usaria sempre per a definir-lo, va ocórrer al març de 1942. El València jugava davant l'Espanyol. Un triomf li assegurava el seu primer títol de lliga. Faltant un quart d'hora per al final, i campejant al marcador un 2-0 favorable, Mestalla es va posar a xiular al València.
Sí, tetes. El dia que el València va guanyar la seua primera lliga es va xiular a l'equip. El pecat que van cometre els homes de Encinas (que era l'entrenador) fou relaxar-se, al entendre que sent ja campions, podien baixar la intensitat, la qual cosa va permetre que el rival encadenara 3 ocasions de gol consecutives, cosa que l'afició va considerar intolerable.
És molt graciós, hui dia, llegir les cròniques i observar als cronistes dur-se les mans al cap com ens les duem en l'actualitat. Són coses que estan ahí, que portem als gens.
L'actitud, la imatge. És el que més mira la graderia, i per les quals més es cabreja. Perquè a Mestalla, el que és el resultat, li importa més bé poc. Es guanye o es perda es valora molt com es guanya i com es perd. No és un estadi resultadista, és un estadi orgullós. No li toques l'orgull, i t'anirà bé. Podria ser el meu consell de cunyat.
Estes coses les exemplifica molt bé Dani Parejo. Ja li xiulen fins i tot abans de saltar al camp. Després revoluciona el partit, reactiva a l'equip. Quan no està l'11 no funciona i s'embossa. Existeix una evident dependència dels ulls tristos de Parejo. La seua capacitat golejadora prompte deixarà en res la d'Aimar, gaudint de molt menys temps amb la camisola del rat-penat que l'argentí, que a més, va disposar d'un equip molt més intens i guanyador.
Les assistències del madrileny ja sumen una quantitat ingent de punts que en algun moment caldrà agrair. Però no obstant això, no agrada. No hi ha manera. A la mínima se li assota amb gust.
La seua trajectòria importa poc quan encadena destarifis. Se li exigeix una explosivitat que mai va tindre, igual que se li exigia a Fernando que correguera, perquè era lent. Però si és lent, com va a transformar-se en veloç? És lo adorable que té Mestalla. Ambdós son antagònics a l'ánima del estadi.
Perquè Mestalla no deixa de ser un estadi d'ànima britànica, que anhela de la intensitat i la irreductibilitat illenca, condemnat a patir un equip llatí, de passada lenta e intensitat en dies assenyalats. Condemnat a l'eterna recerca d'un equip que li satisfaça. I quan ho troba, ni l'apocalipsi ho atura.
Cargando ...