El joguet preferit del PP

I ningú era aliè a estes coses, fins i tot si es busca per la xarxa encara es troben vestigis d’opinions fastuoses que en èxtasi manifest es mostraven enorgullits d’esta ingerència, molt bé camuflada com a ‘suport de les institucions’.


Queda molt bonic intentar instal·lar la idea de que un dia el Consell va obrir un calaix i es va trobar per sorpresa un aval, tan crescudet que amenaçava amb mossegar-li la mà al govern, que disposat a tornar a tancar-lo li va donar tan fort al calaix que li va caure el VCF damunt. Quedaria molt bonic, sí, però no seria més que intentar colar una de les centenars de mentides que han aconseguit colar en els últims temps. El club de futbol més representatiu d'estes terres no és aliè als excessos d'un govern intervencionista fins a dir prou, tant, que no va ser aliè a la guerra entre campistes i zaplanistes. L'última conseqüència de la qual va ser arrencar a Paco Roig – patrocinat del bronzejat conseller de Telefònica – en detriment del ungit per Camps, l'hereu dels Baptista Soler. Tant va intentar l'exministre forçar el retorn del tronaor que de tant estrènyer a la València mediàtica perquè recolzaren a força de portades al susdit quasi el nomenen a ell, però llavors va arribar Aznar i se li va ocórrer portarlo a la Moncloa. 

 

En aquelles setmanes de pressions, amb una estètica més pròpia d'un estat policial, Blasco i Pons van ser els braços armats del nou President de la Generalitat. No deixarien de ser cares comunes. Soriano va conèixer-los de prop en cafeteries cèntriques, on amablement li van posar la soga al coll i ho van tirar barranc a baix lligat a un quintal de formigó armat. Perquè ací, amics, fa més de 10 anys que posen i lleven presidents els de el Palau. Poc abans de despenyar-lo li van posar en la pista de la Gürtel, per a fer-se fotos amb ducs empalmats i els seus fills, que ens els van vendre 'xotos perduts' a veure si li queien unes paceletes i uns quants milions en la butxaca. Zorío, el aconseguidor de l'Ajuntament, es va colar per vía política amb el seu subordinat preferit, ambdós van conviure en aquella València de Copes Américas i 'contratazos' bojos entre l'administració i la Fundació Nóos. 

 

Tan obert de potes estava el club que Pedro García – RTVV – i Rambla, per això de fer-nos un favor, li donaren una entrada a 'El Bigotes' per a la Llotja VIP de Mestalla i poder 'recolzar' al nou designat, un tal Vilallonga, un amable gestor que venia amb 'setesientos mishones' suïssos i tota la parafernalia disposat a convertir-se en heroi per aclamació popular, i quasi li va eixir bé. Potser, carregar-se allò siga l'única cosa bona que va fer, i l'única cosa que hem d'agrair-li, a Soler. Les imatges en totes les televisions del món amb la guàrdia civil entrant a Mestalla per portar-se ordinadors i factures haguera sigut letal. 

 

Molts dels nomenaments executius de l'era Soler van arribar procedents de la reserva del PP, recomanats per les altes instàncies. Peperos que duraven 3 o 4 mesos i abandonaven el club amb suculentes indemnitzacions. L'estreta relació Escribano – Alcaldessa va ser una dels més pronunciades, i a través de la qual, és volatilitzà el concurs dels estadis per a instar l'engegada del projecte a Mark Fenwick i ArupSport – altre de la colla – buscant tindre un estadi en sintonia amb 'la qualitat monumental' d'aquella València de grans esdeveniments que és volia imposar. Fins en això, acte en la CAC amb el de la caputxa – un altre col·locat a dit en el club – inclòs, es van ficar. 

 

I ningú era aliè a estes coses, fins i tot si es busca per la xarxa encara es troben vestigis d'opinions fastuoses que en èxtasi manifest es mostraven enorgullits d'esta ingerència, molt bé camuflada com a ‘suport de les institucions’. Ni tan sols en la RDA ni en el bloc comunista va haver un ús tan descarat i evident del futbol per part del poder. Llegint algunes partides en el contracte televisiu amb Canal 9 – que va desclassificar Esquerra Unida fa no tant – es poden veure clàusules i comentaris molt divertits que ajuden a entendre la nomenada convivència. I per ahí, per la TV ens per on ens teníen agafats dels ***.

 

El club no és més que una víctima més d'un PP que ha arruïnat i destruït tot el que ha tocat. Que ahí segueix, a veure si pot posar-se l'última medalleta utilitzant a la SAD com a matalàs amb el qual parar el seu gran daltabaix, en lloc de deixar-ho anar d'una vegada i alliberar-lo, que no ens passarà res perquè ells no estiguen amagats darrere ficant-nos la mà pel cul menegant-nos la boca i la voluntat. Però són tan inconscients que el normal és que ens rematen abans que perdre un arma de la qual s'han servit durant massa temps per guanyar vots – i fer concerts de Julio Iglesas a Mestalla – , com han fet amb RTVV, liquidada després d'aspirar el seu primer alè de llibertat. Que vinguen de fora, però soles per aupar a Alfonso Rus de la mà del xeic estan pensant ja. Ni amb un árab podrit de pasta ens lliurem d'estos.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *