Fundació: I ara què?

No deixa de ser trist veure-­la en un estat de quasi hibernació, muda i absent


No tinc eixa imatge, quasi religiosa, que es ven d'aquella fundació primigènia. No serà justa; sé
que no ho és. No vaig viure molt aquells anys i tot just tinc records. Però no sé per què mai em va donar bon feeling eixes bondats exagerades que viatgen en el temps de tant en tant cada vegada que es parla dels orígens de la mateixa.

Bàsicament, va servir per a judicializar la vida del València, i de regal, per a no aconseguir absolutament res del que es proposava. Més bé, fou el germen de tota la inestabilitat social que vam veure en les últimes dos dècades i que ens va portar fins a este punt de la història. Potser eixe siga el seu gran, i únic, 'mèrit'.

Però d'ella no tot va ser ruïnós. Encara que tot lo bo fora breu. La Fundació de Mariola Hoyos pot ser siga l'única Fundació que ha estat fidel a eixa paraula. Que existia i servia per a les comeses que dictaven els seus estatuts. A més va ser l'única Fundació amb raó de ser, amb agenda pròpia, amb una presència mediàtica notable; estranya era la vegada que no eixia en els papers presentant alguna proposta, acte, u organitzant qualsevol cosa.

Però com tot en la vida de l'ens allò tenia pròxima la seua data de defunció. El colp d'estat assestat pel poder polític i financer per a instrumentalitzar­-la i manejar el club de futbol va acabar amb tot. Hui, pareix estar sumida en un profund coma des que arribaren els asiàtics i deixara d'exercir com a oficina d'informació al servei de la presidència.

Després de presentar LayHoon al nou ens en societat ­ – una societat que li va donar l'esquena a la nova propietat en el primer acte que va organitzar per als agents polítics i socials de la ciutat – ­ no ha passat gran cosa. Bàsicament, res.

Sí, eixirà algun parlant­me del femení, de les escoles, dels màsters… de res que no poguera
organitzar el mateix club. En estos moments no s'ocupa de res que la faça imprescindible. De fet, altres ens, com l'associació de jugadors, estan trepitjant terrenys solidaris i socials en els quals la Fundació ­ – com ella mateixa – ­ ni s'acosta.

Pot ser que existisca alguna raó que ho explique. Que s'estiga pendent de la sanció de la UE per les ajudes públiques per a saber de quin pressupost real podrà disposar. Que tal incertesa impedisca engegar un programa més social. Entre tant 'pot', s'està perdent una oportunitat per a dotar de sentit a la institució.

Hi ha un bon exemple com la Fundació de l'Athletic per a prendre com punt de partida. Esta, no només s'ocupa del futbol base, o d'organitzar campus, exposicions o de dirigir museus, a més acull festivals de cinema, concursos literaris, ajuda a editar llibres i treballa amb un sens fi d'entitats socials i ONG per a col∙laborar en la integració o combatre el racisme o el masclisme en la societat.

No necessita la Fundació VCF anar­-se molt lluny per a treballar en tals coses. En la mateixa llera
del riu pot trobar motius per a ajudar a la quantitat d'immigrants o sense-­sostre que estan buscant en el baló una forma d'integrar­se en la societat. En barris propers, pot incentivar la
integració de la dona gitana o musulmana en el món de l'esport. I en no pocs hospitals pot contribuir a les campanyes de reminiscència que a través dels records ajuden a pacients amb Alzheimer.

Ha de trobar la Fundació el seu propi lloc en la societat, i espolsar­-se eixos tics del passat, d'entitat instrumentalitzada i al servei del poder, i començar a fer-se present en la pròpia ciutat, a dur l'escut i el nom del club a entorns solidaris i aprofitar­-se del poder de tal marca per a servir a la societat que l'acull. No deixa de ser trist veure-­la en un estat de quasi hibernació, muda i absent davant fets com la crisi de refugiats o en tantes altres qüestions que estan afectant al conjunt de la ciutadania.

Fundació València CF, i ara que ja no eres un instrument del poder, què?

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *