La Champions ho dóna tot i no només parlem en termes econòmics, esta competició et dóna visibilitat, si estàs en ella eres algú, pertanys al club dels escollits, eres visible en un temps en què la imatge i el posicionament sembla que marquen l’esdevenir de persones i institucions.
Em prenc la llicència d'utilitzar, per a iniciar les meua col·laboració en esta publicació, la frase amb què Jesús Barrachina, quan exercia les tasques de portaveu del consell d'administració del club de Mestalla, va definir el que és esta competició. Pel seu surrealisme, podria adjudicar-se la seua autoria al genial Luís Sánchez Pollack "Tip" abans que a un conseller valencianista, encara que, tot siga dit, fins a l'aparició de l'actual propietat, els valencianistes hem vist passar directius/consellers/presidents amb més actituds per interpretar un sketch de "Tip i Coll" o una pel·lícula de Luís García Berlanga, que per dirigir els destins del club valencianista. Així hem arribat a on estem.
Però, tornem a la frase inicial, ningú com Jesús Barrachina ha sabut expressar amb menys paraules tot el que suposa participar en la màxima competició futbolística a nivell mundial. La Champions ho dóna tot i no només parlem en termes econòmics, esta competició et dóna visibilitat, si estàs en ella eres algú, pertanys al club dels escollits, eres visible en un temps en què la imatge i el posicionament sembla que marquen l'esdevenir de persones i institucions.
No vull pecar de prepotència en afirmar que el València, el nostre club, quan juga a la Champions no fa sinó ocupar el lloc que li correspon, com a tercer equip de la lliga en participacions (10), partits jugats (108) i victòries ( 50). Que un club com el nostre estiga fora de la màxima competició és una cosa que no ens podem permetre ni com a entitat esportiva ni com a ciutat.
Competir amb equips de Londres, París, Roma, Munic, Manchester, Sant Petersburg o Lió, entre altres ciutats, situen a València al mapa, de la mateixa manera que altres esdeveniments esportius, que tant agradaven als nostres polítics locals, i això si a molt menor cost econòmic i social. Per este motiu, les dos temporades en què no hem participat en este torneig han suposat un retrocés a molts nivells. Des del 6 de març de 2013, data del nostre últim partit en aquesta competició en què s'enfrontàrem al Parc dels Prínceps parisenc al PSG, als vuitens de final fins al dia de hui molt ha plogut i moltes coses han canviat al nostre club, s'ha passat de ser una entitat condemnada a viure en una economia de guerra per les decisions d'un banc a formar part de les moltes propietats d'un magnat de Singapur.
Tota la temporada passada es va planificar esportiva i econòmicament per arribar a un únic objectiu: Classificar-se de nou per a la competició de les estreles. Després d'una fase prèvia contra l'AS Mònaco, que més semblava una semifinal del torneig. El sorteig ens ha deparat un grup dels que tots haguerem volgut: Zenit, Olympique Lyonnais i Gant, són, en principi, rivals asequibles per a poder seguir a les eliminatòries de huitens de final.
Així, una vegada aconseguit l'objectiu, la nostra participació a la Champions hauria de ser una festa, per a jugadors, tècnics, dirigents i aficionats, encara que desgraciadament en esta edició per a molts dels nostres seguidors el preu de les entrades s'ha convertit en un impediment per viure una nova edició de les nits màgiques que esta competició ha donat al vell Mestalla, el que unit al poc interès mostrat per la cadena propietària dels drets de retransmissió en obert per televisar els nostres partits, així com l'aparició d'una nova plataforma televisiva farà que el seguiment dels nostres encontres siga menor del desitjat.
Amb tot, estem a dotze partits de tornar a Milà per disputar la final i aconseguir un somni.
Cargando ...