Peter Lim no és Abramovic

És comprensible que l’aficionat no veja més enllà de la gespa en la seua ansietat de resultats i fragor competitiva amb altres rivals, però no podem pretendre córrer més depresa de lo que la entitat ho pot fer


El titular hauria d'anar entrecomillat, ja que no és una afirmació pròpia, sinó unes paraules que es van escoltar, i que les van escoltar els que allà estaven, durant aquell viatge d'urgència a Manchester després de l'enèsima amenaça de ruptura. Van ser paraules eixides de boques asiàtiques, rebudes per oïdes valencianes i comentades per estos mateixos. Dies després, els qui van rebre eixa espècie d'advertència, lliscaven altra notícia: «Dilatar el procés de venda ha evitat que diversos jugadors importants arriben al València»; eixa va ser la portada després de regressar d'Old Trafford, i no l'altra.

La disparitat en els discursos de la part asiàtica i dels seus suposats representants locals va ser una constant des del primer dia i fins a l'últim.

Meriton, en boca de Lay Hoon, va mantindre intacta la seua línia argumental. Repassar les seues intervencions públiques és enfrontar-se a una pila de paraules repetides fins a la sacietat: «Futur», «créixer junts», «projecte sostenible»… Tant, que llevat matisos, trobes el mateix discurs clonat una vegada i una altra.

En un punt tan calent com la roda de premsa del 25 d'Octubre de 2014, el dia que es va oficialitzar l'acord entre Bankia i Meriton que feia possible el traspàs accionarial, l'executiva, a pregunta de Sergio Aspas (ElMundo), va ser contundent davant els plans d'inversió en la plantilla:

«Ja hem realitzat una inversió important aconseguint les incorporacions d'André Gomes, Rodrigo o Negredo. Hem d'asseure'ns amb l'entrenador per a disposar quines necessitats hi ha, però abans hem de conèixer la capacitat econòmica real del club».

Per si açò no fóra suficient, el 2 de Desembre de 2014, en la junta d'accionistes, Lay Hoon ho va recalcar: «Meriton seguirà invertint en l'equip a curt termini, encara que ho farà acord a dos aspectes fonamentals com ho són el pressupost del club i les regles del Fair Play Financer».

Després d'elogiar la debilitat que té Peter Lim per becar a joves esportistes i ajudar-los al seu desenvolupament, Hoon, en la mateixa junta d'accionistes, va donar pas a la següent ratlla del seu discurs: «Volem un València que mantinga l'ADN valencià, per això seguirem invertint en joves valors i en la nostra acadèmia, perquè eixe és el nostre futur». Els allí presents van trencar a aplaudir davant tals afirmacions.

Setmanes després, la portada d'un diari esportiu d'esta ciutat afirmava que «Falcao i Nani són els objectius Champions de Peter Lim». El colombià disposava d'una fitxa de 14 milions d'euros bruts i el portuguès una de 8. Qui enganya a qui?

Tornant a la roda de premsa del 25 d'Octubre, la presidenta insisteix fins a en tres ocasions parlant de «projecte de futur» i a ser capaços de «construir un model de club sostenible». «La nostra meta és tindre un equip que en un futur puga arribar a competir al més alt nivell en les competicions europees». «La nostra inversió és a llarg termini. Anem a estar ací molt, molt de temps».

Definició de meta segons la RAE: Fi al que es dirigeixen les accions o desitjos d'una persona. Lloc o punt en el qual acaba una carrera.

Gràcies a la vídeoteca que atresora este diari al seu canal de youtube qualsevol (com he fet jo) pot visionar els 120 minuts de vídeo amb totes les compareixences públiques de Lay Hoon i comprovar per sí mateix que mai va utilitzar paraules com 'fitxar cracks', 'guanyar la Champions al primer intent' o 'ser campions en 2 anys', com s'ha volgut vendre des de sectors que fa molt que van esgrimir la irresponsabilitat, la tergiversació i l'enfrontament com línia editorial.

Encara que l'assumpte cabdal de l'acord es troba a les clàusules del contracte que van signar el creditor amb el comprador. Que van ser filtrades i posades a la disposició de qualsevol lector interessat a informar-se. On Bankia imposa el seu criteri en aspectes tan lleugers com l'obligatorietat del València a pujar progressivament el preu dels abonaments perquè l'entitat financera puga garantir-se que la SAD obtinga cash i poder plantar cara als pagaments del crèdit que protegeixen.

Un deute, que encara que s'haja intentat fer passar com extint, està en un període de manca de tres anys. En 2018 el club de Mestalla haurà de començar a abonar al banc interessos més cabdal dels 220 milions que li deu a Bankia. Això suposa aproximadament uns 20 milions d'euros per temporada durant 12 anys. Sense contar altres despeses com amortitzacions, Nou estadi, el préstec personal de Lim (pendent de capitalitzar)… o el deute amb l'Ajuntament, 2 milions anuals des d'octubre i durant els pròxims 10 anys.

És comprensible que l'aficionat no veja més enllà de la gespa en la seua ansietat de resultats i fragor competitiva amb altres rivals, però no podem pretendre córrer més depresa de lo que la entitat ho pot fer. Realitzar una visió global, ajuntant situació financera actual, a curt termini, els ingressos existents, la seua situació esportiva i la filosofia esgrimida fins a la sacietat pels asiàtics, la política de fitxatges cobra algun sentit: El València, ni està capacitat per a aguantar despeses en jugadors de tal nivell, ni té la llibertat de poder fer-lo encara que volguera.

En esta opereta que han intentat colar alguns amb tal de guanyar les seues batalles personals, hi ha una realitat oculta. I és que Bankia, a la qual se li va donar equivocadament per derrotada, controla molt més que abans les finances del club. I no només en aspectes 'superflus' com les pujades d'abonaments o entrades. Entre altres coses, imposa un límit d'endeutament al València. Cosa que cal sumar a les restriccions del FFP. Amb el que la capacitat de despesa del club és molt més restrictiva encara.

Tampoc se li permet escometre operacions de cert calat sense rebre permís per escrit del banc, i ha de donar comptes dels seus números amb antelació per a comprovar que no s'està desviant de la ruta marcada.

Segur que existeix alguna raó per la qual Lim va acceptar signar la mort de Manolete; siga el que siga, la realitat és que l'inversor està agafat de peus i mans en molts aspectes; qualsevol incompliment dels acords signats li allunya del València i posa a éste baix control absolut de l'entitat financera. Bé vist, podríem veure a Albelda de Director Esportiu; per a molts això suposaria la fi a tots els mals. No?

Vol dir açò, que més enllà que Lim no siga Abramovic perquè ni ho és ni ho vol ser, encara que ho fora, no podria exercir. De fet, hui dia, veure projectes com el del Chelsea, Man.City o PSG seria impossible donat les actuals normes i restriccions tant de les lligues com de la UEFA. L'avantatge d'estos és haver començat la seua construcció fa 5 o 10 anys. I encara així, tots tres han estat fortament sancionats per saltar-se les regles.

El Mònaco és el referent a prendre de com un projecte que inicia eixe camí de despesa alegre ha de reformular-se sobre la marxa per a ajustar-se a les exigències de la Lliga Francesa i de la Federació Europea. Per a arribar a tal nivell el VCF haurà de créixer exponencialment, no només en el camp, sinó també en els seus ingressos. I a dia d'hui està econòmicament molt lluny d'equips com el Tottenham, Dortmund o Roma. Ací altra dolorosa realitat.

Evidentment, més enllà de tot açò, hi ha debats que han de fer-se. Podem convenir si la despesa realitzada és acord a la qualitat real dels jugadors. Es pot parlar de la desorganització estructural en la qual viu el club després de l'eixida de Salvo i Rufete, evidenciada amb el pompís a l'aire després del no de Mangala, denotant una absència total de treball en la recerca del substitut d'un jugador que duu avisant des d'abril que es volia anar. I un sens fi més de coses.

Per això seria convenient fer un Alesanco en la direcció esportiva. Un home que accepte (este sí) des del principi el seu paper de company del Mánager i que no batalle per ser el seu cap. No ja per higiene, ni per aparences, sinó per una qüestió de prestigi per al projecte. Deixar a les clares la política negociadora en mans d'un representant resta crèdit a Meriton, posa en risc el futur esportiu de l'equip (i per tant el de Nuno), i transmet una imatge de compadreig i deixadesa gens sana.

El València necessita la seua pròpia jerarquia esportiva. Fer el seu propi treball de recerca i captació, triar les seues pròpies peces segons li convinga a ell, tindre els seus empleats, encarregats d'ultimar els fitxatges i no dependre que un agent et col·loque peces i pacte condicions de contractes seguint el seu joc diplomàtic i d'interessos amb altres magnats amb club de futbol. Este estiu es va jugar amb foc; quasi es cremen. Pot ser que en el pròxim no haja tanta sort i altra Mangalada desvie els dards dirigits cap a l'entrenador rumb a la llotja del propietari.

Mirant-lo bé, cal ser temerari, per a en una ciutat tan anti-entrenadors com esta, voler ser a més Director Esportiu, que és el segon graó que més agrada fiscalitzar.

S'han comprat totes les paperetes perquè els toque la rifa. Posen ordre.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *