Des de que les pretemporades es televisen, el homobalompedis va adquirir el costum d’alçar tractats sobre els esdevenirs anuals sobre la base dels bolos de preparació.
Els estius solen ser tan repetitius, que quan has viscut un, els has conegut tots. La postura natural de l'home és la queixa. Quan estreny la xafogor, les malediccions a les temperatures decoren les converses quotidianes. Quan es va, viren els discursos per a deixar florir l'odi al fred i reclamar que torne la calor. La humanitat va aprendre a sobreviure en un permanent estat de contradicció durant milers d'anys.
No és d'estranyar que el futbol, que ho reflecteix tot, i el que més reflecteix són els instints primaris, siga un calc de l'absurda tendència humana a queixar-se del clima.
Des de que les pretemporades es televisen, el homobalompedis va adquirir el costum d'alçar tractats sobre els esdevenirs anuals sobre la base dels bolos de preparació. En els mateixos, per una qüestió creativa, no computen les càrregues físiques, ni que els equips acostumen a jugar després de realitzar una doble sessió matinal o vingen d'encadenar diverses pallisses físiques en pocs dies. I molt menys l'absència de tensió competitiva, com si importara alguna cosa. A l'hora d'imprimir sentències bíbliques incloure estos assumptes desbaratarien la tesi.
Per açò, pronosticar temporades en base a estius és tan ridícul com voler passar per catedràtic en física per conèixer la valència de l'hidrogen.
La qüestió, esta és una gran veritat del futbol, és que no hi ha estiu si no es crida a la tragèdia. Com tampoc ho hi ha si no es busca un culebrón amb el qual entretenir-se. El perill naix quan la fauna queda desproveïda de serial disfressat de fitxatge que mai es tanca, en eixa tesitura, tendeixen a cercar-li una dotzena de peus al gat.
Un clàssic és el sensacional hàbit de contraposar la llista de fitxatges que han fet els uns i els altres, obviant (el truc està a obviar coses), que 'els teus rivals' hagen venut mig equip, i que a l'altre mig l'hagen venut a trossos per a poder pagar, i que tu, pobre inútil, no t'hages desfet d'absolutament ningú.
Els mestres en la matèria mai obliden tancar l'assumpte amb un cridaner titular a tota plana que alerte al panxut que 'els altres s'estan reforçant i tu no!', com si aconseguir retindre intacte un equip ja fet fora una virtut a extirpar.
Però el meu costum estiuenc favorit són els complots. Que últimament van barats. No fa molt, el desembarcament de Mendes augurava la fi d'Alcàcer al València. Al que s'anaven a carregar, segons deien els experts, per a deixar lloc 'als seus jugadors'.
Encara que la que més em va agradar va ser una (se la van creure tants que es va arribar a suïcidar gent per açò) que deia que Mendes compraria a Alcàcer per 6 i ho vendria per 9 per a fer negoci, i de rebot, llevar-se-lo del mig.
Ara, veiem, crua realitat, que Paquito parteix com a davanter titular. I tal vegada, siga triat entre els capitans. Maleïda la gràcia.
Però no s'apuren, que hi ha serial nou en la televisió. Per alguna estranya raó, Negredo, està sent maltractat. Com si hagueren raons objectives per a regalar-li la titularitat. El cas estrany és que molts dels partidaris del complot es van passar la temporada maleint el seu alt preu, el seu nul rendiment 'per al que ha costat', i la seua que més alta fitxa. 'Cul gros', era un epítet que allà pels freds se li penjava de la solapa al davanter madrileny.
Fixen-se, posem una pista per als despistats, que s'ha passat del 'no aporta res per a el car que és', al fet que perdre el rol de primer davanter per un rendiment pèssim siga considerat 'un complot'.
No és cosa única esta. Si lo de Negredo forma part d'una trama, no em vull imaginar què seria el que li estan fent a Yoel si el porter gallec tinguera qui li fera portades. Encara que, vaja quina casualitat, tots dos van atresorar durant el passat curs els mateixos mèrits per a quedar fora de la pole position durant el present estiu.
Açò no deixa de ser futbol. Negredo, si de veritat està interessat en açò, es menjarà la gespa, tirarà a rodar i es farà amb un lloc al equip. Com s'ho farà qualsevol que entenga que ha de millorar i no esperar a guanyar-se les coses per tindre un nom i res més. Després, quan li arribe, com li va arribar al Piojo – que era el descart de Valdano, que preferia a Vlaovic -, tot el que hagen escoltat o llegit quedarà en l'oblit. Com quedaran els drames que ara ens avorreixen les vesprades mortes d'agost.
És la gràcia que té el València, que sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors.
Cargando ...