L’herència ja no val

Pareix que agitant fantasmes fóra suficient per a esborrar les ombres del present. Error.


Es perpetua una tendència perillosa en açò del salvisme believer. I és recordar lo roïns que eren els altres per a justificar qualsevol cosa de l'etapa actual. A hores d'ara, en segon aniversari de la vinguda, els cadàvers del passat ja comencen a olorar, a tornar-se en excuses de mal pagador o en recurs del que no té arguments i s'aferra a allò més fàcil. Pareix que agitant fantasmes fóra suficient per a esborrar les ombres del present. Error.

Després de dos anys d'Amadeo Salvo, a l'executiu a sou de Peter Lim ja no li val cap comparança amb els seus antecessors, son massa mesos per mig i massa actuacions emancipades com per a seguir aferrant-se al contrast del 'els altres eren pitjors'. El noble recurs de l'herència rebuda, tan usat sempre pels nouvinguts per a tapar qualsevol errada durant els seus primers mesos de comandament, té data de caducitat. I en este cas ja ha arribat.

Accepten-lo, fidels de l'església salvista dels últims dies. Salvo també s'equivoca i té, és més, ha de ser, objecte de crítica sense la necessitat de muntar cismes ni esquinçar-se les vestidures. Qui no vulga exposar-se a les desavinences que no ocupe càrrecs de responsabilitat, veurà com ningú li qüestiona els moviments.

Al projecte Lim li passarà el mateix no a molt tardar. L'escut del primer any, de la comprensió al nou, l'ús de la incertesa en les primeres línies, s'esgota també en dit cas. Xafem un temps meravellós, i els protagonistes han de comprendre'l o acabaran com acaba un polític tancat en la seua bombolla, incapaç de veure el món desolat i empobrit sobre el qual governa.

Que ací, no se'ns vaja a oblidar per un 'que ve Lolo, buuu', se'ls va deixar vindre a tots vostès per a millorar el que havia, no per a justificar-se amb lo destarifats que eren. Què ja ho sabem! Posen-se a superar-los, que de moment, en algunes coses, segueixen sent incapaços d'aconseguir-lo. Tant, que en diversos aspectes, recorden massa a lo vell. (Una mica exagerat, però bé, son cosetes, eh?)

En estos instants de transició, també serà curiós observar com es resol eixa dualitat estranya que conviu en el sé de la institució. Pareix que els agents locals es van arribar a creure la seua pròpia mentida, l'esgrimida en dies de trinxeres i dates room, de que anaven a governar amb autonomia encara que fóra un altre qui posara la pasta. Estan descobrint a cada pas que són peons decoratius en molts aspectes, i salten les suspicàcies.

El volcà està en erupció, el magma flueix a borbollons, lo interessant estarà a veure quines valls i muntanyes conforma per a subjectar llacs i boscos que acolliran el futur. Deixar les posicions sense aclarir és altra tara que ha portat la venda, que va vindre amb massa quotes per cobrir. I no són les úniques.

Encara que s'haja volgut eliminar a Bankia de l'equació, el banc té el club intervingut encara hui. Encara, no. Més intervingut que abans de la venda. La seua primera mesura 'de govern' es reflecteix en la pujada dels abonaments, exagerada en moltes zones, per a complir amb els punts que li permeteren a Lim aterrar. Altra tara que arrosseguem del joc de trons.

Però xiquet, alguna cosa bé haurà. A Salvo se li reconeixerà sempre, com se li segueix reconeixent a Paco Roig, haver revitalitzat una massa social instal·lada en el coma. L'electricitat i la passió que es viu en el carrer amb el nou València és d'una força desconeguda, i tot això arriba de les mans d'eixe Jon Snow ficat a president que va plantar cara a bancs, polítics e insidiosos. I ho va fer fent ús de les seues mateixes armes, la mentida i la mitja veritat posada al servei del seu derrocament.

Tal cosa li va valdre per a eixir del procés de venda no com un vil manipulador, sinó com un salvador. És veritablement el que fastigueja als seus detractors més acèrrims i el que entusiasma als seus fidels més passionals. House of Cards.

Encara que arrossegue tics molt del passat, en estos dos anys el València ha canviat tant que costa mirar arrere i no sentir-lo irrecognoscible. S'ha recuperat eixe punt d'orgull, s'ha guanyat eixe respecte perdut per una tendència absurda a traure's el cul dels pantalons a la velocitat de la llum, i s'ha modernitzat a passos engegantits. Encara que no lo suficient. Ambo això no tinc prou.

Evitem el fail de caure en la complacencia que ens va dur a tindre un peu en la tomba. Deixem-nos d'excuses i d'herències per a tapar-lo tot i comencem a exigir, que a este pas se'ns pegaran els llençols de seguir en mode púbers enamoradissos.

En definitiva, el pitjor que té Salvo segueix sent el salvisme. Lo segon, és l'antisalvisme, que es pareix perillosament al llorentisme. Faran falta més de dos anys per a acabar amb tals coses; però cony, què pesadets es van a fer.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *