Després, li neguen al València el dret a queixar-se quan pateix atracaments com el del passat dilluns a Bilbao. Ja no és un gol en fora de joc, ara és un penal de Mustafi.
No és res de nou. Per algun estrany motiu el València atrau les desgràcies en qualsevol de les seues formes i dimensions. L'arbitral és una d'elles, la més recurrent, la més mundana. No hi ha episodi en el llibre centenari d'este club en el qual no apareguen. Les hi ha sagnants, com aquella vergonyosa final de copa del 72, o la del 64 davant el Saragossa, on un sobre amb cent mil marcs suïssos va privar al València d'alçar el seu tercer entorxat europeu consecutiu. I canallesques, com eixa lliga dels 50 que un col·legiat ens va llevar de les mans en l'última jornada inventant-se un penal al Metropolità i fent-lo repetir dos vegades (el primer no va entrar) fins que l'Atlètic va aconseguir el 4-4 final que necessitava per a sobrepassar al València. Per no oblidar la heroïcitat de Cirilo Amorós retirant l'equip de Chamartín.
Però mai van ser tan abundants com en estos últims temps. En tot just un lustre decisions estranyes, fàcils d'apreciar fins a per un invident, han deixat al club de Mestalla fóra de finals europees, coperes – amb fores de joc de tres metres – i sense la possibilitat de disputar la Champions. El València més insuls i moll de la història s'ha destapat com el que més expulsions acumula de la lliga; visitar certs estadis s'ha convertit en sinònim d'acabar amb 10, ja es pot posar l'assumpte com vulga, que de la forma més estranya e inversemblant possible haurà un expulsat al Pizjuán.
El futbol local és corrupte, no anem a descobrir res de nou. Va tindre que vindre un periodista alemany per a contar-nos com es va comprar un partit que li va donar l'ascens al Getafe a la primera divisió; i es va rebre amb silenci. Hi ha enregistraments de presidents i capitans reconeixent coses així, i es van guardar en un calaix sense que ningú preguntara. Fins a fa un any i mig, estes coses ni tan sols eren delicte, com no ho és el finançament il·legal dels partits polítics. S'han consentit i protegit legislant amb laxitud. El València també ha caigut en això; documentats, hi ha fins a dos intents de compra de partits per part dels valencianistes als últims 45 anys, però donada la seua malaptesa funcional, en cap de les ocasions ho va aconseguir.
Arribats a este punt es pot adoptar la postura ingènua, fent com que estes coses ni ocorren ni existeixen, o acceptar la realitat, la que el futbol patri és un negoci on prevalen els interessos, en el qual, els estómacs s'omplen i les esquenes es rasquen com via per a aconseguir una fi. On no hi ha justícia, sinó amiguisme.
Per això la vida de l'Atlètic a este món virà 180 graus des que Cerezo va començar a acudir a sopars amb Villar i a posar amb samarretes del Reial Madrid. Fins i tot les reunions dels organismes són pura façana, una farsa, ja que les decisions a prendre es gesten en locals de bé a la calor del vi i amb dos o tres presidents de clubs influents, que coaccionen vots prometent cessions o negant-se-les a aquells modestos, que en la seua desesperació, viuen d'elles. I si no, com bé saben a Saragossa o Sant Sebastià, se'ls amenaça amb retardar els pagaments de la televisió el suficient com per a abocar-los al concurs de creditors en quatre mesos.
I vaig a dir més: La culpa de tot el que li passa al VCF a eixos nivells és del propi VCF.
Este club, per raons que se m'escapen, mai es va prendre seriosament el seu paper en la LFP o la Federació, va fugir de les seues responsabilitats, mai es va ocupar d'establir relacions i prendre les regnes que la seua posició li atorguen. Fins i tot la resta d'expresidents que tingueren l'oportunitat de fer-lo una vegada arribats a la RFEF es van dedicar des dels seus càrrecs a boicotejar al seu propi equip per interessos personals i egos unflats. El València mai va ser res a Madrid perquè mai es va preocupar de ser-ho. I el que és pitjor, mai va tindre ningú interessat en assumir el paper de lobbista. Com un nen estúpid sempre ha posat cara de goig quan l'han deixat ser la titella de Madrid i Barça a eixos estaments i poder pegar la cabotà, encara que fer-lo fora en contra dels seus propis interessos.
Tampoc es va tindre la personalitat ni l'orgull suficient per a defensar l'honor o el respecte de l'entitat. És costum veure als nostres dirigents agenollar-se davant els mercachifles de la nit radiofònica madrilenya, o del migdia televisiu; de plegar-se als seus shows de forma mesquina i ridícula sense un gram d'orgull ni amor propi, eixint-los gratis les faltes de respecte i els atacs infundats que realitzen sistemàticament contra la institució i els seus dirigents. El que no s'atreveixen a fer amb uns altres, ho fan amb ferotgia amb el València, i ho fan perquè no tenen consideració alguna cap a ell. Si t'escupen a la cara, i damunt els obris les portes de la teua casa, els estàs donant carta blanca a continuar per eixe camí.
Després, li neguen al València el dret a queixar-se quan pateix atracaments com el del passat dilluns a Bilbao. Ja no és un gol en fora de joc, ara és un penal de Mustafi. Ja no es parla de la injustícia, sinó de la col·lecció de vividors que han aparegut per a ficar-se en qüestions de política interna dient-nos com cal solucionar els problemes financers que ens afligeixen. Ens han canviat el relat de la forma més vil i ací seguim, aplaudint, entrant al seu joc amb facilitat.
La gent, fent gala d'eixe complexe d'inferioritat que ens van inculcar, clama per la condescendència i la palmadeta còmplice de Madrid. En ocasions pareix que no puguem anar a pixar sense preguntar-li abans, davant qualsevol cosa, esperem orgullosos que Madrid ens done una galeta per a poder bellugar la cua alegrement. A veure quin dia deixem de mirar cap al centre i començem a viure la nostra pròpia vida, sense rendir homenatge a ningú. Què més han de fer-nos per a entendre que mai ens van a reconèixer res?
La història del VCF és un robatori arbitral en bucle. El caràcter d'este club està forjat en l'afront, a arribar i que et deixen sense no-res, a lluitar contra tot i contra tots sense descans ni aliats. Sense més suport que el de l'aficionat incondicional. Ací resideix la seua grandesa, perquè a diferència d'uns altres, a este club mai li van regalar res; el poc o molt que va aconseguir ho va fer suant sang i deixant-se la vida pel camí. Pagant el seu preu. A esta vora del món no hi ha triomf còmode, ni derrotes mínimes. No les hi ha, perquè malgrat tot, este club mai s'ha rendit; i no va a començar a fer-lo ara enfilant el segle de vida.
Cargando ...