El president del 36

Com per a demanar-li explicacions sobre la misteriosa desaparició de la bandera fundacional, acontentant-nos amb tindre una maltreta còpia en la qual ja es llig un CF en lloc del rigorós FC


Fa unes quantes setmanes la ARD, la segona televisió pública alemanya, emetia en prime time una pel·lícula de gran factura   i de producció própia –  el primer món té estes coses – en honor a Kurt Landauer; que va resultar ser un president jueu del Bayern en temps del nazisme. Este mercader es va erigir en tot un mecenes per a l'activitat esportiva, en auge en aquella Alemanya farcida de clubs de gimnàstica, un tipus peculiar en una Baviera agrícola i rural; quan li va arribar el moment va saber escapar d'un camp de concentració per a passar tota la II Guerra Mundial amagat amb un fals nom en la Suïssa més recòndita.

En la seua etapa al capdavant de l'entitat este heroi condecorat de la Gran Guerra li va donar vida i ordre a un club amateur; guanyant baix la seua batuta el primer i únic títol oficial del Bayern fins a la generació dels 70.

A pesar de regressar a Munich després de la guerra, ja sent ancià, pobre, i oblidat, el seu llegat no va poder evitar perdre's en la nit dels temps fins que en 2007 un grup d'aficionats ho va rescatar gràcies a un periòdic vell en una golfa abandonada, des del qual van començar a llençar del fil. La seua figura, com la de centenars de dirigents, esportistes, artistes, i empresaris jueus de rellevància en aquells anys 30, havia sigut sepultada amb odi.

Hui, el Bayern, per a honrar la seua memòria, li té reservada una sala sencera al seu museu, a més de celebrar l'aniversari d'aquell primer triomf amb un gegantesc tifo en honor a la seua persona. Landauer és ara una espècie d'icona romàntica en un club que ja és conegut com el FC Hollywood.

No és tracta d'un fet aïllat, quasi en qualsevol racó d'Alemanya hi ha, o han hagut, al llarg dels temps restitucions d'esta classe. Una història que em va tocar contar – 1932: Un Jueu en Nürmberg, la vaig titular – ens va transportar a Nuremberg, a perseguir l'hombra de Jenö Konrad, un entrenador hongarès que va modelar els fonaments de la vella dama, dominadora amb mà de ferro del futbol teutó fins als anys 60 del segle passat. Com hongarès i jueu en mig d'aquella bogeria Konrad havia de llegir tots els dies amenaces contra la seua figura en la premsa local, moltes d'elles d'un pseudònim que va resultar ser l'alter-ego del delegat regional de les S.A. (milícia de matons adscrita al partit Nazi que posteriorment engrossirien les SS) amb acusacions tan delirants com atribuir les derrotes de l'equip a l'ascendència jueva del seu entrenador.

Konrad va acabar per fugir al seu país, de nit, de forma clandestina, sense avisar a ningú, i amb el posat, arrossegant amb ell a la seua filla de 4 anys; per desgràcia, el seu país no va poder fugir de l'expansió nazi. No obstant això, en 2011, Evelyn, la xiqueta fugida en bolquers a braços del seu pare, aterrava als seus quasi 80 anys en l'aeroport de Munich, envoltada per centenars de càmeres i aficionats que la van rebre com una celebritat. Hui, Jenö Konrad és un menut heroi local, rescatat com molts altres de l'oblit a la calor d'una acció popular a la qual es va sumar el club sense miraments de cap classe. Fins i tot un torneig internacional Sub-15 organitzat pel Nuremberg duu el seu nom a manera de perpetu homenatge.

I en això estan també a Dortmund, buscant a Franz Jacobi, el seu fundador esborrat dels llibres d'història. Fins ara el relat oficial afirmava que el Borussia Dortmund havia arribat al món gràcies a un grup d'estudiants i des d'un cèntric cafè de la ciutat, però sense rastre de noms, dates i llocs, ja que el pecat d'aquell xic, com el de tants altres, era la seua religió. A través d'un crowdfunding, al qual el BVB aporta la meitat dels fons, el grup de curiosos que van donar amb la pista estan tractant de gravar un documental que reviscole els orígens del seu club i les penúries del seu fundador, deixant pel camí un reguer de plaques i monòlits que recorden l'aventura d'una fundació esborrada al capritx de la xenofòbia.

L'assumpte en este cas té major mèrit si cap que la resta ja que en Dortmund existeix un veritable problema amb l'extrema dreta, sent un dels graners dels quals es nodreix l'agrupació política que es fa cridar hereva del Partit Nacional Socialista.

Tot el rotllo este – si has arribat fins a ací et convide a un cafè – és per a fer-te una pregunta. Saps qui era el president del VCF durant la Guerra Civil? Segurament no, com segurament tampoc sàpigues que l'home que ho va ser – Josep Rodríguez Tortajada – va ser esborrat de la història pel franquisme. Els llibres que han plasmat el passat del club de Mestalla arriben al 36 amb Luis Casanova com a president interí després de la mort sobtada de Luis Almenar, i després, despatxen l'assumpte amb un "i llavors va esclatar la guerra" per a retornar-nos a 1940 ja amb l'empresari d'Oliva com a dirigent de ple dret.

La figura d'este regidor de l'Ajuntament de València i mandatari del club durant el conflicte bèl·lic va ser rescatada de l'oblit per Vicent Sampedro i Ricard Camil gràcies a un treball de documentació que tot just va donar per a un menut llibre que recopila el descobriment que va iniciar Miquel Nadal i un parell d'importants i meritòries ressenyes en la premsa, en adhesió a la restitució de la seua figura. Però què va fer el club davant este descobriment? Més enllà d'afegir, i de forma discreta, una foto borrosa a la llista de presidents que apareix en la web oficial… Absolutament res.

I així és com entronquem amb l'abandó que exerceix la pròpia institució cap al seu passat. Perquè escoltar parlar de la història del VCF és fer-lo d'una agrupació de temes recurrents que comencen en els anys 40, salten irremeiablement a l'etapa de Kempes, ens transporta d'una forma sòrdida al descens -que encara alguns segueixen celebrant la efemèrides com si fora la consecució de la Champions- i ens quedem en el segle XXI per a envers d'un rostre petri parlar del 'millor VCF de la història' pixant-nos sobre l'etapa que va de 1940 a 1954, 14 anys ininterromputs d'èxits sonats i glorioses derrotes.

Així no és d'estranyar que en un menyspreu altaner el VCF siga l'únic club que ni tan sols arribara a plantejar als seus socis – ja ni parlar-ne fer-ho d'ofici – recuperar el seu nom fundacional després de l'arribada de la democràcia. Com per a exigir-li reconstruir la seua història, plena de forats negres, inexactituds i en moltes ocasions falsedats incrustades per la propaganda franquista. Entre ells tenim a Andrés Balsa, al que tot just li reconeixen 2 temporades al capdavant del València quan en realitat va estar 4 com a entrenador, sent el míster que es va asseure en la banqueta durant l'última final que es va disputar de la Copa de la República. Com la memòria de molts jugadors valencianistes que van morir durant la guerra i que ni tan sols es sap els seus noms ni on estan els seus cossos; i el més sagnant, com per a demanar-li explicacions sobre la misteriosa desaparició de la bandera fundacional, acontentant-nos amb tindre una maltreta còpia en la qual ja es llig un CF en lloc del rigorós FC.

Cuidar la memòria del València CF és molt més, o deuria ser-lo, que repetir en bucle fotos de Mundo i commemorar ascensos com qui vol revestir-se de pedigrí per a poder mirar a la resta per sobre del muscle. Qui va ser el president del València durant la Guerra Civil? Crec que la gent hauria de començar a saber-lo. Seria un bon inici des del qual començar a recuperar la dignitat, a partir d'ahí tota la resta.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *