Eixien de Mestalla cantant

El VCF ha deixat de ser un focus més de frustració en la vida d’una població ja de per si frustrada per la realitat del seu dia a dia, alçant-se davant els seus ulls com un nou i esperançador motiu d’alegria


Cantant anaven mentre l'estadi els expulsava en un calfred. Pels mateixos accessos que durant anys s'escoltaven silencis, queixes i pesars, ara retrunyien càntics en desenes; dóna igual que fora la tribuna, els fons o aquella graderia que apunta cap a Aragó; allà on mirares, a tot arreu, eixia la gent de Mestalla cantant després de guanyar-li a l'Atlètic. Més que donar-li una mà de pintura semblara que hagueren transportat l'estadi d'altra dimensió, d'una en la qual encara es permeten bengales, en la qual existeix la general en peu i les tanques metàl·liques envolten la gespa per a donar-li eixe toc ferotge a un recinte que celebra gols a colp de traca, recorrent l'electricitat les seues poblades graderies en anglesa cridòria.

En tot just un bufit les ombres que s'ho engoliren tot, les veus insidioses que renyien a la gent fins a fer-les sentir-se culpables per ser del VCF, “malvats, més que malvats, sou un llast per a este club!”, les campanyes per a allunyar al públic i perpetuar-se en la cadira, han desaparegut quedant en un record que pareix tan llunyà que per moments fins a semblen més bé llegendes urbanes, o en defecte d'això, invents d'angustioses àvies amb pretensions d'aterrir als seus néts en nits de torb.

Sí, tot allò es va esfumar amb una velocitat inusitada; la presa va rebentar i en lloc d'un mar de llàgrimes ha deixat eixir una onada d'entusiasme mai abans conegut. La València del baló en blanc i negre és una València que s'alça jovial i alegre, potser il·lusa, però sana; l'olor a terra banyada ho impregna tot com record a una tempesta ja finalitzada que ha deixat lloc a jardins brollant i a pardalets cantussejant. Estem en eixos moments de qui viu la primera fase d'un festeig, encantats perduts. Fins a un pet en un ascensor corre el risc de semblar-nos un perfum deliciós, l'avantsala del paradís.

Però… Encara hi ha qui s'enfada perquè la gent siga feliç, són els mateixos que li negaven al mestaller el sofriment, que els apallissaven amb paraules construïdes en tinta per negar-se a acontentar-se en la humiliació i en la enfermetat; però ja van sent pocs, la seua penitència sempre va ser anar al revés del món i poc suportaran veure a una massa entusiasta que crida de plaer perquè per fi pot sentir-se orgullosa del seu equip; guanye o perda, empate o l'encalomen. La gent s'ha enamorat de la xica i lluitar contra això és d'un absurd soles a l'abast d'eixes persones que es passen els dies menyspreant els èxits del passat per a justificar les penúries del futur.

És molt típic d'ací, cada vegada que un grup decep o no dóna ni la meitat del que té no tarda res a eixir el portaveu del apocalipsi amb “el mal acostumats”, o el “viure per sobre de les vostres possibilitats” quan per darrere, eixos moralistes de tres a la cuatre, s'estan fonent blackcards en picardíes i dones de bona companyia en hotels de luxe. Eixa classe de cenizos il·lustrats s'orgasmen exigint-li a una militància apallissada que s'alegre si el cuer es queda amb 9 i acaba humiliant-te en el teu feu després de remuntar-te un marcador favorable.

El VCF ha deixat de ser un focus més de frustració en la vida d'una població ja de per si frustrada per la realitat del seu dia a dia, alçant-se davant els seus ulls com un nou i esperançador motiu d'alegria, l'oasi enmig de la crisi que tant anhelaven, la via d'escapada necessària. Soles cal abandonar les talaies i les bombolles en les quals viuen instal·lats certs líders d'opinió i baixar al carrer per a trobar-se amb una militància feliç, pletòrica, en pau amb sí mateixa, que ja no remuga, ni camina amb el cap baix.

Els xiquets tornen a lluir les seues peces amb l'escut del rat penat cosit en el pit, en la cuixa, o en la motxilla en col·legis que s'estaven convertint en vedat privat de culés i madridistes. Ara t'omplen Mestalla o la Ciutat Esportiva siga festiu o laborable, els crides a les nou del matí o els convides a les set de la vesprada, quan abans ni arrossegant-los per la força feien cas a la crida d'un club que ho trobaven llunyà, distant i esbalaïsc.

El VCF i la seua afició han aconseguit el veritablement difícil en el futbol, el miracle desitjat que enuncia la teoria, han trobat la unió, la direcció única de jugadors, institució i públic davant un mateix repte. I tot embolicat en un mar de pau i alegria que fa que tot parega més fàcil del que realment és. Arribar a eixe grau d'identificació aconseguirà impossibles al futur. De moment ja ha fet que Mestalla torne a ser l'estadi que era als 90 i a principis del XXI, que retrobe una essència oblidada que havia estat esborrada pel maltractament al seguidor, la desídia en la gespa, i la desmemoria en les oficines. Fins ara miraves i no veies més que un abisme, hui, mirar és veure un líder en cada cantó. Per això la gent eixia cantant de Mestalla l'altre dia, no cantava una victòria, cantava alegre, celebrant un retrobament, el del VCF amb sí mateix i el de la gent amb el seu VCF.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *