El declivi demogràfic del VCF seguirà sent pronunciat fins a perdre l’hegemonia en el seu propi feu si no aconsegueix revertir la seua situació.
A principis del present segle un estudi revelava que el 78% dels aficionats al futbol en la província de València eren del club de Mestalla, reduint el marge al 28% a Castelló i al 8% a Alacant; xifra esta prou més alta en el nord fronterer de la província, que es diluïda amb la immensitat del sud, on el Reial Madrid té una legió de seguidors. Més o menys eixos guarismes es van mantindre intactes quan el CIS es va atrevir a realitzar en 2006 una enquesta similar a nivell nacional, quedant el VCF com a tercera potència en quantitat de seguidors.
D'una han passat quasi quinze anys, de l'altra, quasi nou. Tot un món, una edat de diferència amb una lliga i uns mitjans de difusió que no tenen res que vore amb els existents en aquells temps, exempts de dictadures mediàtiques i manipulacions vetlades de la informació. Ara, el Centre d'Investigacions Sociològiques ha tornat a realitzar un treball de camp similar per a calibrar en estos temps d'hegemonies com està repartit el pastís de les adhesions. I ho ha fet pintant les estadístiques amb una realitat que tots havíem palpat en els nostres carrers al llarg dels anys. I és que les noves generacions han abandonat al VCF.
Segons el CIS ja només el 55% dels aficionats al futbol en la província de València tifen pel club de Mestalla, desapareixent fins a la marginalitat a Castelló, superat pel vila-real; terra on antany es concentrava el major nombre de penyes inscrites al cens de l'agrupació. A més ha perdut 2 punts percentuals a nivell nacional, quedant-se amb un trist 3%, doblegat per l'Atlètic de Madrid que ha passat en este període del 4,1% al 6%. Tot un sorpraso en comparació amb el CIS de 2006.
Potser el més preocupant de l'estudi és que l'entitat presidida per Amadeo Salvo ja no és el tercer club en quantitat de seguidors en cap de les províncies restants. Fins i tot a Alacant l'Elx li passa per damunt.
Sorprèn veure, mentre el club del ratpenat perd adhesions en el seu propi feu, com en altres llocs com a Biscaia l'Athlètic arriba al 84% de simpaties. El mateix ocorre a Cantàbria o Navarra amb els seus respectius clubs. Cosa que casa molt amb eixe caràcter estrafolari, i bufó, tan autòcton, on si alguna cosa no és etiquetat com ‘el millor del món’ no és acceptable per molt bo que siga el producte.
A totes estes dades se'ls pot posar vivències. Tots hem patit durant eixa transició com en la ciutat, i en molts pobles, on antany havia silenci davant el triomf aliè, ara ressonen traques quan algun dels del poder alcen trofeus. Hem vist també els nostres col·legis com han passat de lluir un únic color a haver de suportar legions de xiquets camí de les aules portant la samarreta de Messi o la motxilla del Barça. Estampes inimaginables no fa tant.
En una societat tan desenganxada de lo seu, i submisa davant les emanacions nacionals el declivi demogràfic del VCF seguirà sent pronunciat fins a perdre l'hegemonia en el seu propi feu si no aconsegueix revertir la seua situació. Fart complicat, no només per la parcel·la esportiva, sinó perquè l'entitat ja no té un altaveu a nivell local amb el qual contrarestar el bombardeig informatiu que arriba des de Madrid.
Lim és més que mai l'últim cartutx que li queda a la institució per a frenar la seua agònica i segura decadència. O açò ix bé, o el futur de la institució serà inexistent en un entorn opípar que fa molt que es va oblidar del VCF. Tant, que ni en la seua pròpia terra se li té estima ja.
Cargando ...