Lo pitjor de Pako és que isca bé

Quan la gent demana un entrenador amb una mínima trajectòria no està parlant per capritx. Ni des de la bogeria. Té les seues raons. La principal, haver­se engolit deu anys de novatades que han involucionat a la institució.


Durant estos dies per València podem vore l'aplicació pràctica d'aquella meravellosa frase de Gorucho Marx. "Estos són els meus principis, si no li agraden, tinc altres". Els viratges resulten sorprenents, però a mí, el que em molesta són els arguments. Perquè són arguments que tracten de reduir al personal a la categoria d'estúpid.

El "va estar al doblete"; "li va regalar un llibre d'autoajuda a Mista i per això va ficar 24 gols"; " i el "Benítez sempre es recolzava en ell" – ­la versió moderna del "Antonio López li feia les tàctiques"­- s'han elevat a càtedra per a evidenciar la baixesa moral en la qual està instal∙lada la institució i el seu entorn.

Tolerem coses que no haguérem tolerat fa uns anys i que difícilment tolerarien en altres llocs.

El València viu aplastat per un passat hiperdens. S'ha establit que qualsevol relació amb l'ahir eleva als personatges a un plànol que els concedeix virtuts pròpies de qualsevol deïtat. I ocorre perquè la institució careix de rumb. Som incapaços de construir un nou futur i per això ens passem la vida vivint del passat, mentre la realitat ens devora sense contemplacions.

La designació d'Ayestarán té molts handicaps. El primer, que ni el propi club s'ho creu, la roda de premsa de la seua presentació va donar entre por i pena. El segon, que tot el món sap que si continua és perquè el València ha sigut incapaç de seduir a cap altre. I el tercer, és que estem davant l'enèsim experiment en la banqueta que la graderia ha vist arribar sense entendre­-li mèrit algun. Plou sobre banyat i per això no hi ha acceptació popular. No és res personal, és fartura per dur dècades maniobrant sense volta ni solta esperant que sone la flauta. Tem que tot açò faça que qualsevol relliscada deslligue altra tempestat que arrase amb tot.

El seu discurs, el quart handicap, altiu i superb, no li ajuda a rebaixar el recel amb el qual se li mira. I una part del mateix, pot fins i tot suposar una pedra en el camí de la gestió del grup. La seua tendència a les frases florides solen ser rebudes amb burles en els vestuaris i els entorns; generalment embrutits i poc il∙lustrats.

Però, és cert, hi han coses en el discurs de Pako molt cautivadores, i que podrien utilitzar­se per a esgrimir una sòlida defensa a la seua elecció; encara que estranyament molts han activat el modus trompellot. Tal vegada, perquè els que ho fan ­ -justificar la seua continuïtat- ­ ho facen per pur interès i ni tan sols ells estiguen convençuts d'esta decisió.

M'agrada d'Ayestarán el seu diagnòstic. És clar i concís. M'agrada també la seua idea d'estructura interna, una dirigida i ensamblada que busca l'exigència i el màxim rendiment de tot el món.

Segueix agradant­-me eixa convicció que mostra en la necessitat de cuidar més i millor dels jugadors per a traure d'ells la seua millor cara, despullant­-los dels nubarrons a les seues vides. M'agrada lo clar que té el perfil de futbolista a incorporar, basat no tant en aptituds sinó conjugant també personalitats. I em pareix molt bo lo pesat que és a Paterna, repetint fins a la sacietat exercicis i moviments per a inculcar mecanismes. La claredat d'idees que mostra també ho apunte entre els seus punts forts. Per a convèncer a un grup és primordial creure un mateix en allò que diu, i a més, predicar amb l'exemple. I això ho ha tingut sempre. És un home que dialoga i educa quan parla. Pako té moltes coses bones.

Però per a aplicar totes les bondats que amaga necessitarà tindre un club darrere que el protegisca. És altre aspecte que genera dubtes. Que haja un club darrere. Duem molt de temps sense veure'l.

Però per a mí, lo pitjor de la designació d'Ayestarán no és que isca malament ­ -que és lo que espera tot el món- ­ sinó que isca bé.

Encara que ell s'obstine a posar en valor la seua experiència desempolvant els seus temps del Beasaín, és un entrenador sense historial. De trajectòria que es redueix a dos anys de breu estada en llocs d'escassa competitivitat. En València haurà d'enfrontar­-se a reptes, problemes, crítiques, pressions i exigències als quals mai ha hagut de plantar cara en la seua carrera. Acostumat a la placidesa del segon pla.

Durant estos dies ha emprès un tour d'entrevistes on en les últimes realitzades ja li hem pogut vore 'fart' dels comentaris que ha provocat la seua designació. I encara estem al maig. Qué farà quan estiga tres setmanes sense guanyar?

Lo pitjor de Pako és que isca bé perquè és altre màster a pagar. És altre entrenador al que caldrà aguantar­-li errors, que acabarà aprenent a colps. Que anirà adquirint experiències per assaig i error, i que quan estiga quallat, i arribe el moment de donar­-li 4 anys de contracte, l'entorn estarà cansat d'ell (ja comença amb l'ambient en contra) i acabarà eixint rumb a altres llocs per a aplicar allí el que ací no podrà aplicar al haver­-se esgotat la convivència.

Per això, quan la gent demana un entrenador amb una mínima trajectòria no està parlant per capritx. Ni des de la bogeria. Té les seues raons. La principal, haver­se engolit deu anys de novatades que han involucionat a la institució, que han dut al desaprofitament a jugadors que en altres llocs sí els han sabut traure profit. A llençar els diners, el temps, i a perdre oportunitats històriques pel camí.

Fou en altre segle quan el València millorava als seus futbolistes. Ara tots s'estanquen quan arriben i cap evoluciona a millor. Res ni ningú en tot este temps va generar l'ambient ni els hàbits necessaris per a augmentar el rendiment. La inestabilitat, la complacencia, l'amiguisme, l'absència de crítica i d'autocrítica, la falta d'una actitud guanyadora i un objectiu exigent, l'esquizofrènia que envolta al club i la carència de gent qualificada ho van fer possible.

Pot ser que el posibilitador de tot això es cride Ayestarán. Pot ser que faça sonar la flauta. Que siga capaç de superar el repte i reconstruir tot allò que vam perdre. Pot ser que estiguem davant l'entrenador ideal. Tal vegada, potser… sempre en condicional perquè estem davant altra incògnita. Una incògnita que haurà de començar molt bé el curs per a sobreviure davant tanta adversitat. Una incògnita que si erra es pot endur per davant a Meriton i a tot el València darrere.

L'única certesa és que està ací pel mateix que van estar altres, 'per estar al doblet', per trobar­-se un club sumit en la malenconia incapaç de construir res, posat a recuperar peces soltes del passat i ajuntant­-les a la babalà en un intent a la desesperada de repetir patrons que pertanyen a un món extint.

No puc llevar­-me de damunt eixa sensació que estem davant un 'from lost to the river'.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *