Omplir les habitacions de gent que sentia la necessitat de cridar-li al món que estaven equivocats amb ells va ser l’únic camí que va portar l’èxit a estes riberes.
El fals modest Leicester – genera més diners que tota la classe mitja europea – llueix pels camps del món els principis fundacionals del València modern. És altre més d'eixos equips que veus per ací imitar patrons que et resulten familiars, mentre per la sèquia de Mestalla no circula més que misèria.
El menut Mahrez, l'industrial Vardy, i el meravellós Drinkwater, tenen biografies que no s'allunyen molt de les d'aquells Alain Roche, Lucarelli, Piojo o Farinós. Xics de barri.
Era una generació, com ho és la del Lester, amb ganes de reivindicar-se. Aquell equip de 1998 ho van conformar paries, i rebotats als quals se'ls donava per morts abans d'hora.
Jordi Candel es va negar a signar el fitxatge de Carboni perquè venia amb un genoll truncat que va fer que no passara el reconeixement mèdic. A Milla no ho volia ningú, era un jugador mig retirat. Björklund era un descart del poderós Rangers. Mendieta estava a la llista de transferibles un estiu després d'un altre, un trompellot incapaç, que si no arriba a ser per Rinaldi (Ranieri és el que va vindre després de Benítez) s'haguera malbaratat.
Eixa és la fórmula amb la qual el València sempre s'ha sentit còmode, amb la qual ha sabut traginar pels mercats per a fer-se equips. Omplir les habitacions de gent que sentia la necessitat de cridar-li al món que estaven equivocats amb ells va ser l'únic camí que va portar l'èxit a estes riberes.
Entenc que sone fins i tot estúpid passar-se la negror reivindicant camins vintage. Però amaga molta més veritat de la qual pareix a primera vista. És una referència a un assumpte vital, a un pilar fonamental de la vida. És fer esment a alguna cosa que ja es té. Que es va tindre sempre: Una identitat pròpia.
Un dels grans mals que pateix la institució del rat penat és passar-se la vida volent ser l'Arsenal, el Dortmund o el noséquè, ignorant allò que s'és. És el causant de tanta traïció a uns principis que haurien de ser inamovibles. I més que això, no hauríem de permetre que deixaren de ser-lo. On està l'entorn quan realment el necessites? Perquè d'això hauria de tractar el viatge al passat, de recuperar principis oblidats, no de viure d'una època extinta.
No cal buscar filosofies llunyanes, ni impostures portades de llocs estranys. No és gens bo convertir-se en la marca blanca de productes que altres han dut al èxit. Res d'això encaixa amb l'ADN del València. Res d'això és el València.
Resulta feridor vore al club envoltat de rivals que triomfen seguint principis que vam parir ací, que vam posar en pràctica, vam explotar, i vam dur al èxit. És feridor veure com a arran del món aprengueren a ser el València mentre el València es va oblidar de ser ell mateix.
Però l'entitat té una cosa que no tenen la majoria d'eixos clubs. Té un passat, i qui té un passat té un fil del qual tirar, un lloc al qual acudir quan s'extravien els rumbs.
Recuperar els nostres valors en lloc d'imitar els d'uns altres hauria de ser l'única exigència, l'única campanya que caldria posar en marxa.
Deixem de ser actors passius i comencem a exigir que es respecten certes coses. Vore al club caminar per esta vida vestint disfresses hauria de resultar-nos intolerable. El València té història, n'hi ha prou amb mirar-la per a saber què cal fer i què no. A això es diu cultura de club; i això és el que hem de, com a massa, començar a reivindicar.
Cargando ...