VERGONYA I FERRO!

Un equip capaç de deixar que l’últim jugador a arribar fora l’encarregat de donar la cara en l’entrevista a peu de camp després de protagonitzar el major ridícul dels darrers vint-i-dos anys.


L'esport i la història han estat sempre dos de les meues passions i la combinació d'estes disciplines ha acabat sent la meua professió. Si alguna cosa ensenya l'estudi del passat és el corroborar que el seu desconeixement moltes vegades condemna a les societats a la seua repetició.

En estos dies, els valencianistes més "veterans" estem revivint, per desgràcia nostra, alguns dels moments més tristos de la història del nostre club: derrotes escandaloses i dinàmiques negatives com la que ens va portar al descens a segona divisió en 1986.

Arribats a este punt i vistos els pocs arguments futbolístics als quals podem aferrar-nos, no ens queda una altra opció que recórrer a la història i tirar d'èpica. No se si algú, dins del nostre actual València CF, coneix la nostra història medieval. Donada la situació per la que travessa el primer equip, crec que ara pot ser un bon moment per recordar dos fites del nostre passat que ens poden ajudar a eixir de la greu situació que estem vivint.

En 1229, Jaume I, durant la campanya per a la conquesta de l'illa de Mallorca, en plena batalla va ordenar atacar als musulmans, però les seues tropes es van negar a avançar. En observar que ningú ho feia el rei Conqueridor va llançar un crit exigint-los dignitat: " ¡VERGONYA, CAVALLERS, VERGONYA!".

El segon apunt, sobre el nostre passat, fa referència als almogàvers, els soldats més braus i temibles de la seua època. Tropes d'infanteria lleugera, que es movien amb sorprenent agilitat en qualsevol camp de batalla. Agrupats en companyies no molt nombroses, eren liderades per un cabdill que els sotmetia a una disciplina fèrria. O vencien o morien: no hi havia terme mig. Així de senzill. Abans d'entrar en combat, cridaven a l'uníson: "¡DESPERTA FERRO!" i es llançaven sobre l'enemic com autèntiques bèsties. Els seus enemics estaven sentenciats. I no era per menys. Els almogàvers no feien presoners.

I ara, segurament estimat lector, et preguntaràs que tenen a vore estes històries amb la situació per la qual travessa el nostre equip. Doncs, no és difícil fer la translació. Jo voldria per al meu equip algú que els recordara als jugadors el que és tindre vergonya i dignitat sobre el camp. Que els fera saber que el rival pot guanyar-te sobre el terreny de joc, però no sense abans haver-te deixat l'ànima sobre la gespa.

I és que, malauradament, tenim un equip sense caràcter ni espenta, capaç de fer quasi menys faltes contra el Barça que gols ens va marcar l'equip català en l'anada de les semifinals de copa. Un equip capaç de deixar que l'últim jugador a arribar fora l'encarregat de donar la cara en l'entrevista a peu de camp després de protagonitzar el major ridícul dels darrers vint-i-dos anys.

El València, després de perdre contra el Betis, acumula tres mesos sense vèncer a la Lliga, l'últim partit guanyat va ser el passat 7 de novembre, quan es va imposar al Celta per 1-5. Esta nefasta trajectòria de dotze partits de Lliga resolts amb set empats i cinc derrotes, ens ha portat innevitablement a haver de lluitar per evitar el descens. Així de clar, i qui no vullga vore el camí que portem té un greu problema, com ho tenim tots els que estimem este club. Per eixir d'esta preocupant situació necessitarem un grup de guerrers, capaços de morir al camp de batalla i un líder que sàpiga transmetre als seus homes el que la seua afició els demana: Vergonya i sentir el ferro.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *